INICI

Sóc a Sitges! Però no parlaré de cine, avui, sinó del consell que m’ha donat un mestre:

“Si has de proposar un projecte a una editorial, poden passar dues coses: que et triïn o que no. Si no et trien i has proposat un tema concret perquè creies que els agradaria, sempre et quedarà el dubte de si t’han descartat per la temàtica. Per tant, si t’han de dir que no, que almenys sigui per alguna cosa que creguis que val la pena. I si et trien, pensa que has de fer el còmic. I fer-lo bé. I ràpid… Buf! Seran moltes hores i molt d’estrès… Vaja, si més no, ja que t’ho pots permetre, que sigui en alguna cosa que tu creguis que val la pena.”

I és que, efectivament, he de proposar un projecte a una editorial i no sé per on tirar. Costumisme i humor, superherois alternatius, ciència-ficció, surrealisme?

Suposo que una mica de ciència-ficció i costumisme, amb humor i surrealisme… Descartant els superherois, de moment. Bé, hi aniré rumiant.

Si la memòria no em falla (i els anys passen), aquest any serà el desè any que anem al Festival de Cinema de Sitges acreditats! (Els dos anys anteriors hi havíem anat com a espectadors.) Càmping (tendes i bungalows), hotels, apartaments, pisos a Barcelona… Hem provat totes les combinacions i, malgrat les incomoditats, la son i les decepcions, cada any tornem! DESÈ any que anem acreditats al Festival de Cinema de Sitges! Per premsa, ràdio o televisió. Hem provat tots els mitjans i tots els sistemes. I no ens en cansem. Tradició o bogeria? Una mica de tot. I moltes ganes de passar-ho bé!

(Ep, enllaç ràpid a les cròniques que vaig fer els anys 2005, 2006 i 2007, quan ja tenia blog.)

Avui hi tornem a ser. Instal·lats a un apartament. Serem tres amics de tres mitjans diferents compartint apartament (UN APARTAMENT PER TRES), anant amunt i avall cada dia… Tinc vacances demanades i tot. Apa. Que ens aturin!

El de Sitges és el festival que va ajudar-nos a desmitificar el món del cinema per sempre. L’emoció d’aquells primers festivals i de veure els “famosos” fa anys que ja no la sento (descomptant el meu “encontre” amb Harrison Ford en un lavabo, clar; i segurament repetiria si em trobés amb qui es va trobar en Quim). Però una cosa tinc clara: M’en-can-ta-ria viure d’això, del cinema des d’un punt de vista periodístic. Cobrir festivals, entrevistar aquests personatges que encara aconsegueixen fer-nos posar la pell de gallina, veure cinema a raig fet…  Un somni que sovint em sembla que es va allunyant, malgrat que fa més de 10 anys que vam començar a ressenyar cinema a les emissores municipals i llavors semblava que ningú no ens podria aturar. (En aquest món cal una mica de sort i bons endolls més que no pas altra cosa.) Per sort, sempre que m’escapo al Festival de Cinema de Sitges em sento de nou a prop de l’experiència, en contacte amb aquest món de premsa al qual col·laboro tot i que no en visc. I dia a dia admiro més la feina dels amics i amigues que tenen la sort de poder-ne viure i mantenir-se al peu del canó. (I alguns són autèntics cracs en la seva feina! Ho saben tocar tot i deixen el llistó ben alt.) Els envejo i m’alegro que em deixin veure que el somni és possible. Així sempre hi ha esperança! Mai se sap… Qui sap? Potser algun dia… O no.

En tot cas, sempre ens quedarà Sitges…

Avui m’han parlat d’una suposada sala VIP dins de Televisió de Catalunya a la qual anomenen internament “Distenció”. Es veu que és una gran sala amb una barra de bar llarguíssima, amb el seu equip fix de treballadors que atenen als convidats de cada programa; Taules, seients còmodes, atenció personalitzada, llarga llista de vins, embotits exquisits per anar picant… Impressionant.

El qui me n’ha parlat és l’amic d’un presentador que suposadament hi ha estat. Però en cas que hi hagi estat i realment existeixi aquesta sala, seria només un síntome de com n’està, d’aviciada, adormida i rovellada aquesta tele. Cada any té més pressupost, i cada any més subcontractació. Els grans professionals que ronden per allà cada cop tenen menys feina però segueixen cobrant i anant als despatxos (a menys que tinguin alts càrrecs). Molts passen el dia jugant a l’ordinador (jo també ho faria, i a la salut del país!), sense invertir el seu talent perquè els amiguismes funcionen i es tendeix a contractar per grans xifres les cares populars de sempre i comprar feina feta a les productores. I no s’aposta pel canvi, sinó per viure del “cuento” dels veterans aviciats, amb por a tot allò trencador. Cal una esbandida urgent; l’audiència ja els abandona, i cada cop més costa trobar adolescents interessats en la “nostra”. El seu públic envelleix perquè no s’ha renovat i cau en el tòpic i allò “que els és fàcil”.

Però això no ho dic jo, que m’ho han explicat dues fonts ben informades; una amiga que hi treballa subcontractada i el meu company que és amic d’un presentador i ha visitat els estudis d’allà tot sovint. Potser exageren. O potser no. En tot cas, si la realitat és la que diuen ells, això explicaria el que veiem cada dia a aquesta nostra, trista i rovellada tele.

Nicole! Ais, qui t’has vist…

… Radiant, plena de vida… Madurant amb certa distinció i un estrany deix d’immaterialitat…

… Robant cors malgrat el pas dels anys i esdevenint imatge del “glamour” més clàssic, sempre amb un misteriós toc glacial…

Ais, Nicole! Qui t’ha vist…

… i qui et veu!

«I am completely natural», deia ella… Ehem. ON ETS, NICOLE?!

El que no pugui Bollywood…

Molt millor que els “What If…” que van publicar-se en còmic!