He passat per davant del quiosc, i ho he vist allà; Paulo Coelho, segona entrega, dos llibres. M’hi he parat, i m’ho he pensat. He decidit que no n’estava segura, i quan no estàs segur d’una cosa més val no fer-la. Sempre puc anar a la bibliotèca - he pensat. Si ho compro, després de llegir-ho, acabaran tots dos llibres a les caixes de sota el llit, envoltats de pols i d’oblid. Qui es llegeix un llibre dos o tres cops? No t’enganyis Xènia, amb prous feines te’n acabes un…
Tornant cap a casa, no podia deixar de llegir el que tinc a la maleta des de fa 3 dies. Estàva arribant al final. Quina forma d’impacientar-se per saber què passará! Fins i tot caminant l’estava llegint. Ni tant sols m’he fixat en els lapos que hi havia (molt probablement) per terra (digue’m maniàtica, però és que n’hi ha tants!! Sempre provo d’esquivar-los), no podia enretirar la mirada d’entre les lletres. Just després de creuar el semàfor, l’he acabat. M’ha agafat una esgarrifança per tot el cos. Quina passada. És senzillament genial. De lectura obligada per tots els èssers de la Terra. M’he adonat de que llegeixo poc, i de que m’estic perdent molt. Potser n’hi ha molts d’altres de lectura obligada, i jo sense enterar-me’n.
“” Vet aquí que una vegada, hi havia un ocell. Dotat amb dues ales perfectes de plomes resplendents, llampants i maravelloses. Era un animal fet per volar pel cel en llibertat i alegrar tothom qui el mirés.
Un dia, una dona va veure aquest ocell i se’n va enamorar. Observava el seu vol amb la boca oberta d’espant, el cor li bategava més de pressa, els ulls li brillaven d’emoció. El va convidar a volar amb ella, i tots dos van viatjar pel cel en completa harmonia. Ella admirava, venerava, adorava l’ocell.
Però un dia va pensar; potser voldrà conèixer muntanyes remotes! I la dona va tenir por. Por de no tornar a sentir el mateix per un altre ocell. I va sentir enveja, enveja de la capacitat de volar de l’ocell.
I es va sentir sola.
I va pensar; “Li posaré un parany. La pròxima vegada que vingui, ja no se’n tornarà a anar”.
L’ocell, que també estava enamorat, va tornar l’endemà, va caure al parany, i va quedar atrapat a la gàbia, hi tenia l’objecte de la seva passió, i l’ensenyava a les seves amigues, que li comentaven: “Noia, a tu no et falta de res.”. Però es va començar a produir una transformació molt extranya; com que tenia l’ocell i ja no li feia falta seduir-lo, hi va perdre l’interès. L’ocell, sense poder volar i expressar el sentit de la seva vida, es va esllanguir, va perdre la brillantor, es va tornar lleig - i la dona ja no li prestava atenció, tot just li donava menjar i li netejava la gàbia.
Un bon dia, l’ocell es va morir. Ella va caure en una tristesa profunda, no parava de pensar-hi. Però no es recordava de la gàbia, només recordava el dia en què el va veure per primera vegada, volant content entre els núvols.
Si s’observava a si mateixa, descobriria que allò que l’havia emocionat tant de l’ocell era la llibertat que tenia, l’energia de les ales en moviment, no el seu cos físic.
Sense l’ocell, la seva vida també va perdre el sentit i la mort va venir a trucar a la seva porta. “Per queè has vingut?”, va preguntar a la mort.
“Perquè puguis tornar a volar amb ell pel cel”, li va respondre la mort. “Si l’haguessis deixat marxar i tornar sempre, l’hauries estimat i admirat molt més; però ara em necessites per tornar-lo a trobar-lo”. “” Onze Minuts - Paulo Coelho.
Hola de nou!
