Si ja aixecar-nos pel matí es com dir… “som-hi, que comença un nou día!” i ens fa agafar forces… Començar un día i a sobre un any… és com fer un reset  a lo bèstia.

Així que som-hi, comença un nou any! Bon día 2005!

Ara que comença l’any, us he de confessar una cosa. Fa un temps, vaig ser monitor d’esplai. Si… ho confesso. He sigut monitor i director d’esplai. Durant força temps… de tant en tant us posaré alguna tira al respecte…

Això em fa pensar que al llarg de la meva vida n’he fet TANTES de coses, que realment, no se pas qui coi soc!

El panorama laboral fa pena. Que una persona de 22 a 28 anys que trobi feina del que ha estudiat és un miracle. De fet, trobar qualsevol feina que no sigui d’aquestes, és gairebé impossible:

• Feina “hasta el cierre”, la qual te un horari laboral que et permet aïllarte socialment de tothom (solen ser restaurants)
• Feina “matusalen”, en la qual demanen llicenciatura, master, 3 anys d’experiència en el sector, 5 en una empresa similar, 4 de nosequè (només arriba el Fraga)
• Feina “puta merda de feina”, en la qual fas de 8 a 13, de 14 a 20, està a una hora d’on vius i et donen 600 euros que et gastes en anar-hi
• Feina “fijomásvariable” en la qual et donen un sou bàse fantàstic de 300 euros, que incrementa si vens dues-centes-mil ves-a-saber-què.
• Feina “cafè” en la qual portes cafès
• Feina “fotocopies” en la cual fas fotocopies
• Feina “mamada” en la qual fas…

Que us pensaveu? Era una feina molt fàcil. Una feina mamada, que en diuen… “això està mamat!” úù malpensats…

Mind the gap between the train and the platform”. Ves quina cosa, no?

Si no ho tinc mal entés, alguna cosa així com “Al tanto amb el forat que queda entre el metro i l’andana”. Aquests anglesos… Tenen unes coses… I no es que ho diuen i prou, no… Es repeteeeixen i repeteixen, per si no te’n has adonat de que hi ha un forat entre el metro i l’andana per on pots caure. A mi em sembla, per això, que quan es repeteix tant algo, és com quan es repeteix tant un soroll; que acabes per no sentir-ho. Deu ser ja com una tradició, o un missatge en clau, o simplement una costum que prové de fa segles quan van crear el primer metro, ves a saber.

I parlant de metros, aquest matí, tenia realment molta son. Estava asseguda esperant el metro. Amb la bufanda posada. Acurrucada. Amb la pose perfecta. Sonava la música classica, tranquila, relaxant, inspirant pau i dolçor, incitant a tancar els ulls i començar a somiar… quan de sobte es para la música i seguidament se sent: “PER A LA SEVA SEGURETAT AQUESTAAAESTACIÓ ESTÀ DOTADA DE CÀMARES DE VIDEO-VIGILÀNCIA!”. I… au; a la mierda los violines, el somni fantàstic, la pose perfecta, la pau i l’harmonía. Bon dia Xènia!

Qui no ha anat mai al museu de la ciència? És mític.

Per no variar, estava plè d’escoles, de grups de nens, nens-mig-adolescènts etc, amb motxilles (amb el suc de pinya i entrepà embolicat amb paper de plata, dins), i de professores recreant-se en alguna cosa que els fa gràcia i torturen al alumne que tenen davant en aquell moment donant-li explicacions científiques del que està veient i percebent (percebent o percibint?).

Gràcies a Dèu hi havia moltes (moltíssimes) altres coses. Ha sigut el primer cop que hi he anat amb els amics. La sensació seguía sent d’excursió total, amb la diferència de que, en lloc de deixar-nos el bus a la porta, ens han deixat els FFCC al quinto pino i hem hagut de fer tota la pujada caminant. (Res home, preparant cames pel Camino, que coi!).

Està plè de coses curioses, coses que et fan pensar… (els dies no sempre han tingut 24h, ho sabíeu?), coses que et fan flipar… (un bloc de gel allà al mig enooorme, i real, i sense desfer-se!), coses que et fan sentir petit… (dèu ni do la sensació d’infinitat al planetari!), coses que et fan gastar diners… (aixó no m’hi cap al parèntesi):

No m’he pogut aguantar. Ma germana sempre està igual amb que no té piles per la llanterna (no té tauleta de nit i… bueno, tota una història, la cosa és que la fa servir cada dia). I clar, he vist allà aquella tota fashon que funciona com les llums d’una bici, sense piles, i l’he hagut de comprar. És com… sabeu els cacharros per fer boles de gelat? Doncs així; que s’ha d’apretar. Cada cop que apretes, fa 3 segons llum; clar, evidentment s’ha d’apretar tota l’estona constantment, i cada cop que ho apretes, fa un soroll d’escàndol. No és apte per fer rutes fosques pel bosc de por (el soroll trenca tota la màgia!), ni gaire pràctic quan s’aixequi per la nit al wc i desperti a tot el veïnat; però que vagi sense piles, és un gran estalvi, una gran comoditat, i un gran entreteniment xD. 

En fí, que amb el carnet jove (estudiant, jubilat, etc…) l’entrada és totalment gratuïta; així que si un dia no teniu idees (ni diners), és una opció!

Bones noticies!! La Puri, que treballa en un laboratòri clínic d’anàlisi… ja no prepara cafès! Ara l’han ascendit… o no.

Entrem a la recta final de les festes de Nadal… aix… tant de temps esperant, i en dos dies s’acaba!

Recordo fa un parell d’anys que a l’esplai vam montar una paradeta a la fira de santa Llúcia, per a vendre molsa, avets, llumetes, i tota mena de figures horroroses per adornar els pessebres… pues bé… al principi, els monitors estaven molt contents i entusiasmats. Al principi. Però després va arribar el dia de sacrificar el temps per anar a vendre i passar fred.

“Síii, anem a buscar-lo! Jo condueixooooooooo!!” Afirma ella tota feliç! Només fa un més que condueix, i la il.lusió rebossa per totes bandes. Si aconsegueixo treure-me’l aviat, ens barallarem per portar-lo. Segur.

Arribem, aparquem. On aparquem? Aquí aquest trocet de muntanya que n’hi ha varios d’aparcats. Olé, perfecte.

Tornem a buscar el cotxe. On estava? Ah si, en aquest trocet de muntanya on n’hi havia varios d’aparcats. Entrem al cotxe. Marxa enrera. Marxa enrera. Enrera. Enrera. Enrera. BOOOUM!!

(…)

Res, que si podeu triar, no trieu el color negre per un cotxe perqué per la nit… no es veu. Ella, no l’ha vist.

PD; Quina diferència hi ha en fer algo dolent i que et vegin, i fer algo dolent i que no et vegin? 

Avui que és dia de reis, no us ho penseu. Demaneu un pis. Cada vegada és més complicat poder comprar-ne un. El millor és ser bò i que t’el portin els Reis (de l’Orient).

L’últim cop que vaig anar a demanad informació per a una hipotèca, em van demanar la possibilitat de rescucitar el meu rebasavi per a que avalés.

Bueeeeno, nois… ja hi sóm. Ja han passat els reis… jo particularment, estic fent el que ara en termes moderns es diu “reciclar”, que abans, en el meu temps, quan no en sabiem tant, es deia “aprofitar”… i és que senyors…. hi ha cada regalo que bueno… sort de la imaginació…

Avui, aprofinant que és dissabte… he fet dissabte… o sigui… he netejat la casa.

Perquè encara que t’esforcis molt en que la casa et quedei ben neta i polida, tots els trastos del món s’organitzen, es reivindiquen, i s’amunteguen en pilons per totes les habitacions?? Igual que els papers! Fas neteja, i tires tot el que no val… pero en poc temps, els papers s’han reproduït i tornen a haver-n’hi per tot arreu!! Com pot ser? Jo crec que és rollo Toy Story… quan no mirem, els trastos, papers, mitjons bruts i altres objectes cobren vida, parlen, es mouen, i fins i tot, es reprodueien!!

En fi… a lo que ibamos… un dels llocs més desordenats de l’univers i del món sencer, i de tots els possibles universos paral·lels, és la sala de material d’un esplai. Hi pots trobar des de pizzes de la reunió de monitors de fa 15 anys, quan tu eres un nen de l’esplai del grup dels peques, fins a les tendes de camping dels últims campaments (trencades per tot arreu), passant per pintures, bolis, material, cartolines, fang, panellets de fa 3 anys que van fer els petits, treballs manuals que no saps ben bé que coi son, i que han mort aixafats per un pot de no-se-que, aranyes, sargantanes, hipogrifos… un cop fins i tot, una nena perduda que la van deixar allà mentre buscaven als seus pares, es va quedar per sempre, i ara viu allà com una salvatge, alimentant-se de pintures i plastidecors comestibles. “La nena salvatge”…

Segurament, si la Xènia i jo estiquessim al mateix esplai (Déu no ho vulgui, pobres nens), la cosa aniria així…

Oi que us recorda a Scarlett Ohara…? Poso a Déu per testimoni… que no marxaré fins que les trobi…. úù

Em fa molta mandra. I no es que no m’agradi, perquè quan sóc dins, m’encanta, em passa l’estona volant, i gaudeixo el que llegeixo. El problema és posar-s’hi… Sempre trobo una altra cosa millor a fer, o una mussaranya millor a contemplar.

Acabar un llibre per mi, és pitjor que acabar una colecció de cromos d’aquells que s’enganxen en un àlbum, on sempre hi ha les que tens repe 999.999 cops, i les que no surten mai, mai, mai; i el nen repelent que la té , i la té repe, la canvia per 6 o 8, cosa que fereix l’orgull casi tant com quan et guanyaven tots els go-go’s (us enrecordeu? xD) d’una sola tirada.

La cosa es que he trobat un llibre… un llibre que és impossible no acabar-lo. Jo l’he acabat, i us dic que és el primer llibre no-obligat-pel-profe que acabo. Us el recomano molt moltissim. És com una droga, no es pot parar de llegir. No us prometo que sigui el millor llibre que hagueu llegit mai, però si us passa com a mi (que se us fan inacabables), segur que l’acabeu i amb moltes ganes!

“El passat ha quedat enrera” Anke de Vries

Sabeu la peli aquella de Lost in translation? Pues bueno, a vegades jo em sento igual, sense necessitat de viatjar a Japó…

Hi ha llocs en els que em sento com a perdut… no sé… el temps i l’espai es deformen… els minuts semblen hores, i les hores semblen dies… els metros quadrats semblen kilometros, i la fauna local és desconeguda i sospitosa… mama por!

No pots fiar-te de ningú… ningú, eh? En qualsevol moment, et poden agafar desprevingut i et mosseguen, t’ataquen o fins i tot, et buiden la cartera amb saldos que després no pots ni posar-te ni canviar… en fi, que n’acabes fent drapets.

En els dos primers… sobreviuria…

Ja porto dos posts avui eh? Només falta que la Xènia faci el tercer, i tindrem carambola!

Només dir que en Salva, m’ha fet arribar aquesta foto, que va fer aquest dissabte a les 13:56 hores, al carrer Marc Comes, de Balaguer! Mooooltes gràcies Salva…

De fet, tinc un recull de DEU VOS GUARDS… ja us els aniré posant!

Ho veus a les pelis i mola, i penses “mira, m’agradaría que em passés a mi algún cop, viam com reacciono”. Viam com reacciono?

Tot ha començat avui quan ell ha vist que últimament ella i jo anem molt juntes. Quan ens hem quedat sols m’ho ha dit “¿Os habeis hecho íntimas o que?”. Hi havia alguna cosa sospitosa en aquesta ironía-rabiosa, així que, casi instintivament, m’ha sortit una falsa afirmació desde lo més profund de l’ànima: “Sí, y me ha contado algo que… ya te vale, eh?”. S’ha començat a posar nerviós. Se li escapava el riure per sota el nas i em deia “¿Pero de que? ¿De mi?”. En una altra situació més relaxada li hagués dit “No, de la vecina del quinto…”. Però no m’ha sortit així perqué estava preocupada.

Després d’intercanviar dues o tres frases més, i davant de la pressió i del dubte sobre si ella realment m’ho havia dit o no, ho ha deixat anar: “bla, bla, bla… y aquella noche, nos liamos”. Jo tenía la boca ben tancada, però els ulls ben oberts. “No, pero estabamos borrachos y…”

PD: I la recomanació per avui és Mago de Oz, La Costa del Silencio. Si estàs trist, els peus se’t mourán sols; i com estiguis content, ja pots agafar aire que els salts serán de metre i mig, mínim!

Aix… perquè a tothom li ve de gust comançar a explicar-te la seva vida justament quan estàs enfeinat?

Davant l’ordinador, parles amb 3 persones per messenger, apart estàs acabant un document de word, mirant el mail i contestant els correus interessants, tot a la vegada, i arriba algú (digues-li mare, pare, germana, nòvia, muller, hipogrifo…) i es posa a explicar-te que si tal i que si qual, que si fem el sopar o que si Fulanita de tal és així o aixà…

I tu vas fent que si amb el cap… i de tant en tant… et fan preguntes!! Com si tu no tinguessis res més que fer que contestar-les… i com que perds la concentració… els tres del messenger s’et acumulen… i et diuen “eeehhhh, juuuun, que no dius res?” i el mail que has contestat està mal redactat, i no trobes la web que busques, i pel colmo dels colmos, la persona del teu davant va xerrant i preguntant “i perquè?”… i Perquè?? Tindrà collons! I si et curres una pregunta millor?? Amb aquests senzilla pregunta, et demanen tota una justifícació!

Senyors, si us plau… com a molt, preguntes de “si” o “no”.

Potser el que volia la persona que tenia al davant, era el meu ordinador!

Serás vell? Serás jove? Serás home? Serás dona? Molt probablement no siguis ningú qui ho rebi. Potser s’ho empassi una balena, potser piqui l’ampolla amb una roca i es desfaci el paper, potser caigui dins d’un remolí a milers de mils de quilòmetres cap avall en la profunditat del mar, potser arribi a una platja deserta… però ves, això és com la lotería; la probabilitat de que toqui, és gairebé nula, però hi ha gent que li toca!

Sempre m’he preguntat on van a parar els “cartuchos” dels petàrds quan tiren focs artificials, o els glòbus de fira que se’ls escapen als nens i volen amunt amunt. Aixó ha de caure en algún moment, però… tu n’has vist mai cap caure del cel? Jo tampoc.

Són casualitats. La vida n’està plena de casualitats. També plena d’interessos, perqué enganyar-nos. Gairebé tot es fa perqué s’ha de fer, o perqué és necessari, o perqué et donarà alguna cosa que necessites. Aixó només està fet perqué si. Per l’ il.lusió de fer realitat una idea. Tens idees? I il.lusió? Fes-ho coi, i fes-ho ara!

————————————————–

I parlant de fer algo perquè et donarà alguna cosa que necessites (com són els diners)… Us heu fixat que avui no existeix CAP caixer de La Caixa que et digui els diners que tens a la targeta? Es que cap ni un, i mira que ho he provat en 4. Que passa? Tot el mes esperant “del 10 al 15″ per cobrar… I no hi ha forma de saber-ho. He pensat… Mira treuré diners, i així quan poses “SI” a la pregunta “desea comprobante” em sortirá el saldo. Res, tampoc. Quina impotència…

Bueno, àmb la Xènia hem decidit escriure un missatge en una ampolla i llençar-la ben lluny, al mar… i cadascú escriurà un missatge. Jo un. i ela un altre… i com que si m’ho penso molt al final no sabre què escriure, ho escric tal com raja, sense ni pensar-ho:

MISSATGE:

…………………………………….

Benvolgut nàufrag… si realment ets un naufrag i estàs en una illa deserta… i el que t’arriba a les mans després de molts anys és aquest missatge…. noi, t’acompany en el sentiment, però avui no és el teu dia… perquè això és una tonteria d’uns que s’avorreixen molt.

Si en canvi, no ets un nàufrag, i siguis qui siguis, et mates a desxifrar el contingut d’aquest missatge, deixa’m dir-te una cosa… si el destí ha volgut que TU rebis aquest missatge ha d’ésser per alguna cosa. O sigui que pensa-hi… estàs aprofitant la vida? Estàs fent el que realment et fa feliç? O pel contrari, estàs vivint el que els altres esperen de tu, i el que tothom “suposa” que has de fer? Si és així, et convido a fer un CARPE DIEM i a que canviis la teva vida… pensa en el següent:

Tothom que arriba a vell, i que ha viscut la vida diu “si tornés a neixer, seria millor persona, si tornes a néixer, denunciaria les injusticies, si tornes a néixer, doniaria importància al que realment la te, si tornés a néixer, diria més vegades t’estimo, si tornés a néixer, aprendria idiomes, si tornés a néixer, faria el que realment m’agrada, etc, etc, etc.” Doncs bé… NO CAL TORNAR A NÉIXER. Senzillament CANVIA! Fes el que t’agrada, digues t’estimo, aprèn idiomes, dona importància al que realment val la pena… en fi… collons, que aprofitis ara! Quina tonteria això de “tornar a néixer”… nanooo! Borrón y cuenta nueva!! Aprofita ARA! I quan dic ARA és presisament en aquest INSTANT!! APA!

Pensa que d’aquí 100 anys, seràs MORT, que segurament el teu cos estarà podrit, i que hagis fet el que hagis fet en aquest món, res no et salvarà. RES. Siguis ric o pobre, alt o baix, lleig o guapo, ÉS COMPLETAMENT IGUAL!! Moriràs tal i com ho han fet totes les generacions anteriors q tu que ja no hi són. O sigui que: deixa’t de monsergues estúpides, deixa’t del que els altres esperen de tu, i senzillament… aprofita cada moment de la vida al màxim, perquè cada instant que passa, queda enrera. I no torna mai.

I es que si aqquest missatge ha arribat justament a tu… deu ser per algo… no?

…………………………………….

El primer cop que ho vam sentir, no ens ho creiem… i mira ara! Doncs si, el Buenafuente ahir va estrenar programa a ANTENA3. Pos bueno… considerant que el programa es filma des de Barcelona (aprop de Crónicas), que el programa està CALCAT (és identic, eh?) i que l’únic que canvia és el logo de TV3 pel d’ANTENA3, i l’idioma… doncs la veritat… pensant-ho bé… no em sento massa traït…

La Mercedes Milà, el Xavier Sardà, l’Àngels Barcelo, el Manel Fuentes, i tantos más… tots ho han fet, i ningú els acusava de “Figo”… doncs mira… que tinguis molta sort, Buenafuente! I com diu la cançó… “Si em dius adéu (…) espero que puguis trobar el que en va mancar amb… (TV3)”.

Per cert, ahir vaig veure el programa, està prou bé! Li falta rodatge… potser ha entrat massa ràpid, masses interrupcions, masses coses, crec que vol fer (o no)… tal i com diu en Saimon a Miranfú, potser que estigui una mica més pels convidats i menys per interrupcions…

En general molt bé, eh? Però que pensi que no pot agafar directament el ritme que portava a TV3, perquè ningú l’entendrà a ANTENA3… que vagi fent, poc a poc… ja anirà fent secions i coses… no hi ha pressa, home!

Jo personalment, el recolzo!! Ànim Buenafuente! El llistó ben alt, que d’es d’aquí et mirem!

“Som-hi Xènia, que avui estrenarás bambes i bossa per anar al gimnás!!” - M’he dit aquest matí.

Au, al tren amb la bossa, al metro (a hora punta) amb la bossa, a la feina amb la bossa (tot el dia donant-li patades sense voler), a la ett amb la bossa… Va, no et posis nerviosa que valdrà la pena, avui serà un gran día!

Arribo allà, i no puc passar perqué no m’acepta la targeta. Em ve un noi amb cara de “tranquila, tots hem tingut un primer dia” i passo. Pujo al vestuari (després de preguntar un parell de cops “per on s’hi va?”), estic tres quarts d’hora buscant la meva taquilla. La trobo. Me’n adono que allà no hi cap més que una bamba. Decideixo posar-ho tot en les taquilles “comunitàries”. Ho poso tot, em disposo a baixar a la classe d’aerobic quan de cop… Caram, la porteta no es tanca. Ops! Hi he de posar un euro! Ara d’on el trec un euro? Pregunto pel vestuari, però ningú té canvi de 20 euros. Pfffffff… Som-hi, agafa-ho tot, i ves a baix a recepció perquè et donin canvi.

Torno a pujar amb les mans plenes de chatarra. “Si de cas, al marxar vens i et tornem a donar el bitllet perquè no marxis tant carregada” em diu la bona dona. Quina hora és? Culló, ja he fet tard. Weno, aniré a fer bicicleta. M’emporto la música, així no em sentiré tant sola. Tres quarts d’hora més tard, després d’una enriquidora “descoberta de l’entorn”, trobo les bicicletes. Deu meu senyor, quants botons. Pujo, encenc la música. No va. No va? Osti tu, avui li he tret les piles i estàn pel bolso sueltes. Qualsevol baixa ara a buscar les piles, amb lo que m’ha costat trobar les bicicletes!

Als 10 minuts ja estic aburrida. “Jo me’n vaig…”, penso. Baixo. Aquest cop només trigo tres quarts d’hora menys cinc minuts en trobar el camí de retorn als vestuaris. Agafo la tovallola, i me’n vaig a la dutxa (més que res perqué porto tot el dia cargant amb el xampú, el gel, les sabatilles, la tovallola, el secador i la roba interior neta… no pas perqué estigués realment suada, perquè enganyar-nos).

L’aigua calenta no surt. Esperaré una mica més. (…) Segueix sense sortir. Vols dir que és normal? No siguis impacient, espera’t una mica més. (…) (…) Ei que això no va, jo no em dutxo amb aigua gelada, quina rasca. Agafo la tovallola (amb dos dits, per no mullar-la), i me’n vaig (amb les xancletes mal posades i mig de puntetes) en busca d’una altra dutxa. Au, per allà como mi madre me trajo al mundo en busca d’una dutxa buida! Sort que l’he trobat abans d’ haver de fer el camí de tres quarts d’hora. Al principi sortía calenta. Després ha sortit freda, després mig-mig, després un altre cop freda, més tard de nou calenta, i ja quan m’ha tornat a sortir freda m’he emprenyat amb la dutxa i he sortit. M’he vestit, i he marxat.

Aleshores, he sortit del gimnàs, he creuat el carrer, i m’he comprat una canya de xocolata. Fatal. De que m’ha servit avui anar al gimnàs? Em sembla que, únicament, per poder escriure aquest post.

Que monos els nens, eh? Recordo els meus dies de monitor… vaig aprendre que els nens són com adults, però en senzill… o més aviat… que els adults són com nens, però en complicat.

Un nen, s’enfada, fa mooros i diu “no t’estic per que m’has dit tontu“… i en canvi els adults canviem la nostra forma d’actuar, amb petits senyals subliminals tot pensant… “Veus com estic com a enfadat? Si t’ingono em preguntaràs que que em passa, i et diré que res, a veure si insisteixes“… els nens diuen “No, que això és un rollu” en comptes de “No puc anar a comprar, que tinc hora al… uhmmm… podoleg!“… i també diuen “Si” en comptes de “Bueno, va, et faré un favor a canvi que quedis en deute amb mi i nosequemés… “

El que passa es que a mesura que ens fem grans, ens anem espatllant. Agafem manies rares, donem voltes a les coses, i pensem més malament… “piensa mal i acertarás”, que diuen… amb lo fàcil que és ser com un nen… els trobo a faltar… i es que tenen unes coseees…… XD

Una com tantes tantíssimes coses a la vida.

La veritat es que no acabo de saber si realment tot això de la telebasura pot afectar als nens tant com diuen… però el que si que tinc clar és que els nens són una esponja… i que com a tal, absorbeixen d’una forma increible el que els rodeja… ja sigui a casa, a la tele, al cole, o on sigui. Us juro que això em va passar mentre feia guardia en un patí d’un cole. La nena ho veia la mar de natural!

Per cert… ehem… una cosa que no te res a veure… jo em pensava que per interent havia vist MOLTES coses… però això supera el colm de l’absurd.

“Cames-tortes” com li deia la iaia, pobre.

El post del Jun m’ha fet pensar que… aquest any cau molt aviat carnestoltes! “Y yo con estos pelos!”. Cada any ens passa igual, nos pilla el toro.

L’any passat vam decidir anar a Sitges, a veure tota la parafarnalia, la gresca, i la multitud de persones disfressades. “De que ens disfrassem? Va, va, que no tenim temps, de que ens disfrassem? Algo fàcil ha de ser, va de que ens disfrassem?” Ja està; de marietes. “Ens comprem unes antenes, ens pintem la cara vermella amb topos negres, i ens vestim de color vermell!”

Per no variar, no ens vam coordinar per comprar les pintures ni les antenes. “Weno, doncs, anem vestits de vermell, i a Sitges ens ho comprem, ens pintem, i ens les posem”.

Apa, obre l’armari, obre els calaixos, i som-hi a buscar roba vermella! Res, no hi ha pantalons, agafarem aquesta faldilla curta, també les mitges vermelles… Les bambes (perque de sabates no en tinc, de cap color), i… i com que l’unica samarreta vermella és la de les ovelles del kukusumushu, me la posaré del revés! Preciossa. Tal qual per dir “hola, soy tu menstruación!”.

Em venen a buscar amb el cotxe, i casi m’agafa un atac quan els veig a tots guapos. “Espero que porteu TOTA la roba vermella al maleter per canviar-vos, eh?!”. Evidentment no la duien… “no, pero nos pintaremos la cara y nos pondremos las antenas igual, es que no encontrabamos nada que…”. Res. Vam comprar les pintures i les antenes, i allà al “Pastafiore” mateix, vam treure les pintures. “Va, qui es pinta primer? La Xènia que ja va vestida!”. Tothom ens mirava, no se com no ens van fer fora. Van trigar molta estona, i clar, després de la feinada es van cansar. “Bueno, nos vamos?”. “Si home! I vosaltres que?!”. “Es que vamos a llegar tarde!!”.

Encara van tenir el detall de ficar-se les antenes. Sort que el sentit del ridícul se’m va perdre un dia (ser monitora t’enforteix, sí). I quan un creu que ja no es pot torçar més la cosa, ens adonem de que ens havíem equivocat de día. Ni carrosses, ni multituds, ni festa, ni xerinola. Ho feien tot l’endemà.

Em diuen que si tinc plans… “Ai que bé” pensa un…. “ja tinc plan… cine? anar a prendre algo? anar a passejar a les rambles?”…. si home… que t’ho creguis.

Estava jo tant tranquil, lluny del món de l’animació infantil, lluny de les vergonyes, lluny de fer el pallasso… però res dura tant… Uo!

Aprofito que avui és dissabte, per a fer aquesta tradició tant nostre, que és ordenar i netejar el piset…

He començat reordenant els continguts, canviant l’encapçalament del blog, el header dels posts (he posat un solet), he igualat les amplades dels includes del menú, he traduit algunes frases i he millorat la distribució i aspecte dels feedbacks…

Bé, tan sols són unes petites modificacions, però nostà mal… ja ho aniré polint… (ho poso a coses a fer)

Fins ara, tenia aquest aspecte:

Els esplais comencen l’època durant la quan tenen que pensar idees per a recaptar diners per a les colònies d’estiu… normalment sóm poc originals… vendre roses per Sant Jordi, vendre numeros de loteria, vendre pastissets i manufactures diverses (collarets, braçalets i punts de llibre molt sui generis ) a l’entrada de l’esplai…

En fi, que ja és hora de trencar amb totes aquestes típiques activitats. És hora de l’originalitat… Potser o cal subarrendar la sala de monitors a un grup de Dragquens, ni llogar al Mossèn a hores als pecadors, però segur que hi ha possibilitats més originals (…o no).

Ahir vaig viure una experiència extraordianria… anava a fer el post d’això, però al final, això d’anar a dinar a casa els pares m’ha robat el temps… demà ja escriuré sobre aquest extrany aconteixement… Molt, molt i molt interessant… els sopars de cumpleanys dels amics.

Com canvien els temps. Me’n recordo un dia, en un debat a classe, parlàvem de que si en uns anys es podría fer TOT per internet sense sortir de casa, posant milers i milers d’exemples ; i jo estava en contra (amb tots els arguments pertinents : es perd la funció social, les relacions amb la gent, etc, etc, etc).

En canvi, arriba un dia on et canses de carregar bosses, on no trobes mai el moment per anar a comprar, on el temps és or i s’ha d’estalviar al màxim, on la gent t’agobia, on estàs farta d’empènyer un carro amb una fulla d’enciam i amb fils enredats per les rodes que fan que se’t desvï, on no suportes més la pressió de ficar-ho tot ràpid en bosses perqué la caixera sembla una màquina passant els productes pel  “PIP!” i no et dona temps a seguir-li el seu ritme… I ho fas per internet.

A casa ho fem sempre així. És genial. Venen un dia, t’ho porten tot a casa, a la cuina, i a sobre et regalen un parell de productes de promoció. Cada cop ho fa més gent això de comprar per internet, i per aquest motiu, Capravo ara, si vols que t’ho portin a casa, et fa pagar 4 euros extres. Nosaltres ens hem passat a El Corte Inglés, que, contràriament al que pot semblar, té coses més barates, i no et fan pagar res per portar-t’ho.

I ara estic tranquila. Els altres dos cops, confiava en el meu “domini d’emocions” pensant que ho controlaria i seguiria igual de tranquila que estic ara. “Els nervis són psicològics, la gent diu que està nerviosa perquè toca dir-ho, perquè tothom ho diu en aquestes situacions” pensava.

Ni fent la selectivitat, ni tirant-me d’una tirolina infinita, ni abans d’entrar a quiròfan, ni en els pitjors moments d’estrés de la vida. Mai m’havia sentit tant histèrica, tant nerviosa, tant pressionada, tant fora de mí. Pensava que aquesta sensació no existía.

Porto tot el dia imaginant-me la situació, imaginant-me que m’agafa el pànic i que el puc controlar, imaginant-me que sento grima i que domino la situació. Sé que puc fer-ho. Si més no, ara ho sé. Espero saber recordar-ho demà.

Són dignes d’un documental del National Geographic… sobretot quan ja passen de les 20 persones…

• Ja d’entrada, el lloc…. és el pitjor lloc del món per aparcar. Tardes de 2 a 8 hores en aparcar per no pagar pàrquing. Millor acampar la nit abans.
• El menjar… dolent, sec i ranci. Les amanides porten salsa rosa per dissimular lo insípides que són, i la carn serviria per pegar al cuiner que l’ha fet.
• El preu és absolutament desproporcionat. 14 euros una amanida i un tros de carn (tot i que es pot guardar per defensar-te de possibles atracadors)
• La gent amb la que seus… diguessim que no tens ni folla de qui són. No pots ni preguntar “Vostè ve de part del nuvi o de la núvia?” Normalment et toca un amic de la feina de la persona que fa anys, que només teniu en comú que descendiu del mateix homo sapiens (a vegades).
• El regal… el que s’ha dedicat a comprar el regal (mai saps el que és)… QUE LI PASSA? Està TONTO? Que coi ha comprat¿? I els diners que falten? No em crec que si tothom ha posat 3 euros només li has pogut comprar una polla saltarina del SexShop! Lladre!
• Et porten el cafè a les 02:15…
• SEMPRE falten diners…. “a veure… qui no ha pagat?” “qui li falta pagaaaar?” “bueno… haurem de posar 2 euros més cada un, doncs” Que puta!
• Al sortir del restaurant, tothom es dedica a estar-se de peu a l’entrada, incòmodes i passant fred.
• Si cal sortir de farra… impossible triar el lloc. “Anem a tal? -No no, que és de quillos”… “Anem a qual?… nono que es de pijos”…”i a tal altre?…no que s’ha de pagar!…”…”bueno, doncs entrem i si no ens agrada marxem… -Ah no! Entrar i pagar per sortir en mitja hora no! Si paguem ens quedem”…

Però un dia ja dedicaré un post sobre sortir de farra… és un dels meus temes preferits… dona per fer un monòleg sencer. Ho deixo per més endavant.

Ho he intentat. Fins i tot he aconseguit dominar els nervis més que tots els altres cops… però sempre hi ha algo que se’t escapa de les mans. Que n’és de dificil això!

Em fa molta por entrar a l’autopista. I no és l’autopista el que em caga, sinó el carril d’acceleració. Tot de cotxes flipats que venen, i tu has d’accelerar, vigilar, reduir si cal, però sense reduir massa perqué és un carril per accelerar, vigilar, parar, però parar al principi del carril, no al final, perqué si pares al final no dona temps a accelerar… buf!

Res, que m’he colapsat. Quan he arribat al final… i he vist que venien 2 o 3 camions, he pensat “Xènia, que havies de parar al principi!!”, i llavors que he fet? Intentar dissimular i… accelerar. Rollo “no he parat al principi del carril perqué he calculat que em donàva temps, eh?”. Però no ha colat.

Fa uns dies que faig moltes reunions… m’encanten… siguin les que siguin… de veïns, d’esplais, d’empresa… en fi, del que sigui. És tot un món.

En un inici, tot és molt maco… tothom ve amb unes ganes de discutir tremendes. Tots els punts de l’ordre del dia són discutits fins als extrems més preocupants…

• Comencem la reunió…
• Ah no
• No?
• No. No m’agrada començar. Hem de dir “Iniciem… la reunió”
• Ah, doncs jo prefereixo “La reunió és començada”

El que heu de fer (si podeu) és intentar que els temes que més us interessin, es parlin al final de tot, l’últim punt… quan fa 3 hores que la gent s’adorm, tothom te gana i ningú vol allargar el tema… llavors aprofiteu i dieu la vostra…

• Pintem l’escala… color crema com sempre?
• Millor rosa fosforito (aquí la teva frase)
• Ok. Rosa fosforito. Tots d’acord? Vale doncs. Marxem a dormir.

La gràcia de les reunions és parlar entre tots, per arribar a un acord que no agradi a ningú…

• Comprem un ordinador o pintem la sala de juntes?
• L’ordinador
• La sala
• Ok, pues pintarem l’ordinador.

Com més gent hi ha, millor, perquè hi ha més possibilitats de no decidir res. La gent es desconnecta, parlen entre ells, es discuteixen, marxen un moment per parlar pel mòbil, es posen a fer dibuixos…

• Jun… que en penses d’aquest tema?
• Crec que no.
• No? Però si parlàvem de ON fer els campaments
• Ah. Doncs si?
• Campaments? (pregunta l’altre) Però no parlàvem de Sant Jordi?

De petit, qui no ha tingut un diàri personal? Jo n’he tingut 3, o potser fins i tot 4. Uns te’ls regalàven, d’altres te’ls cagava el tió, d’altres els aconseguíes fent-te la pesada a la botiga… Molt bonics tots, sí. El que passa, és que… Quan arrivaba l’hora d’escriure…

T’agafàven ganes d’escriure coses íntimes, personals. Coses d’aquelles que no es poden explicar ni al coixí. Però després apareixíen les pors. I si algú ho llegeix? I si me’l troben? I si em moro i l’obren per veure que hi havia posat? Em semblava una prova massa evident. Tenia por, molta por. De tots, només en vaig arribar a escriure un. I no sencer, no. Només una pàgina. Si senyor, vaig superar la por a que algú ho llegís. I qué va passar? Que algú (la última persona que hagués volgut, ademés) ho va llegir.

Després d’uns anys, un día, em ve ma germana i em diu: “Xènia, a tu, un dia, et vaig caure de les mans?”. Clar, jo no entenía res, fins que vaig mirar una mica més al horitzó, i vaig veure el meu vell diari. “Però tu que fas amb aixo!?!”.

“Estimat diari… Avui, tenia a la Mònica en braços i se m’ha caigut a terra. La mama se l’ha hagut d’emportar al metge. Uf. Per sort només tenia un blau”.

Si es que no es pot tenir por de que et passi una cosa, perquè llavors, va i et passa.

Seguim amb les reunions… un dels punts més divertits, tal com dieu, és el pica pica.

Hi ha reunions a les quals, el punt del dia no importa una merda. El que realment importa és el Surtido Cuetara, les Principe, les Lays, els Ganxitos, quicos i pipes, i tota la llista del món. Estan molt i molt bé, ja que la gent, mentre menja, calla, i no tiu burrades. Per que creien que les reunions d’empresa més importants es fan dinant? Jo quan era monitor vaig arribar a avorrit totalment el pica a pica. Em va saturar.

Un dels altres punts de les reunions… és un dels més cruels… el plasmava el gran Scott Adams en una tira, i l’explicava en els seus llibres. Una de les coses més complicades en l’existència humana, és intentar redactar en grup.

Bàsicament, és impossible, ja que cada persona ho fa de la seva forma… un punt, una coma, fer servir aquesta paraula o l’altra… cadascú te el seu propi estil, i la seva forma d’escriure, i evidentment, li sembla garrafal l’estil dels altres…des del més bast dels escrits, fins al típic que vol posar paraules d’aquestes que NO FA SERVIR MAI NINGÚ, rollo “Qualsevulla dicció ben emprada, fora balafiar-nos-la O_o’  “, però que representa que si les fas servir, ets més culte…

Al final, sabeu com acaba tot? Tant les reunions, com la redacció en grup? Sempre passa el mateix… doncs després de dues, tres, o quatre hores intentant arribar a un acord entre tots, o redactar el paràgraf de la carta als pares, o del que sigui… apareix la fantàstica, bona i simpàtica persona que diu…

• Repartim la feina? Així que cadascú faci una part, i després ho posem en comú.

Siiiiiiiii. Evidentment que sii!! Tothom està cansat, te gana, són, ganes d’anar al lavabo, ganes de marxar d’allà. Si es reparteix la feina, és la salvació! Així doncs, tothom accepta encantat.

Un cop, en un treball en “grup”, després de perdre tota la tarda intentant redactar algo, vam decidir repartir la feina. Erem 5 persones, i hi havia 5 apartats… perfecte. Cadascú va anar a casa, feliç per fer el seu. A mi em va tocar l’últim. Ni m’ho havia mirat. Em va fer molta gràcia el títol…. “CONCLUSIONS”. Doncs si… vaig escriure 5 pàgines de conclusions sense saber què collons havien escrit els meus altres 4 companys. Però això no em va frenar. Ole, ole… i ole.

Jun.

Mare de Déu del Déu Vos Guard!

Doncs si, si… aquesta senyora d’aquí és la Mare de Déu del Déu Vos Guard. Ai ves quina cosa, eh? Doncs resulta que la podem trobar a l’exterior del la Catedral de Girona.

El cas es que no en sé gaire cosa, però mira, aquí la tenim, tota cofoia, aguant al crio amb una mà, així com de xula ella, i ensenyant un peuet, mostra palesa que li anava el porno.

El nen fa un posat així com dient “Po que pachaaaaa, aquí estoy yoooo… que passa, et fots amb mi, eh? eh?” i només te una cama, del que en podem fer la lectura que els nens de l’època naixien tots coixos.

Jun!

- On está el llibre?

- Mmm… el tens tu, no?

- Xènia!!!! Ja ha passat el dia dels inocents!

- No, en sèrio, que estàva allà sobre! Segur que l’has agafat tu!!

- Molt bé, em fots bronques quan perds algo teu, i me la fots també quan perds algo meu!! Això és lo últim!

- Va, que no… que ha d’estar per aquí…

- Si clar, ha d’estar per aquí a la Terra, segur que ha d’estar per aquí Catalunya…

A casa meva hi ha bruixes. Jo crec que sí. Molts cops desaparèixen coses que ningú toca. Coses que ningú ha agafat. Coses que tothom assegura haver vist en algún lloc.

N’estic farta. Demà una altra vaga. Fins quan? Em sembla bé que les facin, no estic en contra de les vagues, no soc cap esquirol, però m’afecta! O arribo tard, o arribo super-aviat. El meu tren no passa. És el que sempre está de vaga.

Avui ja ha sigut lo últim; estàvem tropecientasmil persones al andén, esperant el tren, quan de sobte, sona un “trin trin trin” seguit d’una veu pel megàfon que diu “debido a una averia en la zona, los trenes en dirección barcelona pasaran por la via 3, disculpen las molestias”. I apa, tots com borregos a baixar per les escales fins arribar a l’altre via. N’hi havia de més impacients, de més pacients, de despistats, d’atents, d’alts, de baixos, de mala òstia, de bona cara… Però anàvem tots en la mateixa direcció i ben juntets, com si fossim un banc de peixos.

Quan arribem a la via 3, sento a una dona que diu “Oh!!! Miraaa!!”, clar, tots (els que encara no ho haviem vist) ens hem girat a mirar-ho, i hem vist el tren. Hem vist el tren i s’ha creat un moment de lapsus entre tot el personal. El tren estàva passant per la via 1 (on hem estat 10 minuts esperant-lo abans de que ens fessin canviar de via). Ara si que semblàvem un ramat. Tots corrent! Ens faltava el gos d’atura  també corrent, i rodejant-nos perqué tots passessim per sota les escales i ningú s’escapés a creuar la via per sobre.

PD: No té res a veure, però… sabeu que llombrígol està ben dit? Que fort…

Uooooooo, que bo! M’els menjaria tots. Simpsons, circulo rojo, bucaneros, bony, tigretón, phoskitos… Déu meu, quina guarrada més guarra! I que bons que estan! Si no fos per la merda que porten, m0els jalaria d’un en un per esmorzar, dinar, berenar i sopar. La pantera rosa en si, és especial per la naturalitat dels seus ingredients… Emulsionante (lecitina de soja, E-471, E-477, E-470a, reconstituida), Gasificantes (E-450ai, Bicarbonato sódico), etc…  és a dir, l’esmorzar sa i equilibrat per naturalesa.

No pot ser que consumir aquest tipus de productes sigui bo, oi? Segurament d’aquí a 20 anys, surti per la tele campanyes rollo “La bolleria industrial mata” o “La bolleria provoca impotència”… i els testimonis dirien “Cuando nosotros eramos jóvenes, no nos decian nada, y todos comíamos de eso” i les plataformes -Aturem la Bolleria Industrial- denuncíi les grans productores com Bimbo, Panrico i altres. En fi… si voleu una opinió… jo seguiré menjant una bona torrada de pa amb tomàquet, amb un rajolí d’oli i un bon pernil de Jabugo.

Estem al segle XXI. Fem avions amb capacitat de 800 passatgers, Internet wireless, UMTS, videollamada 3G… fins i tot hi ha aeroports construïts sobre el mar… en breu, tindrem teletransport, ja ho veureu… ara bé… la meva pregunta és… que collons pinta el teletext?

Déu meu, quina cosa més lenta! Quina interfície més horrible!! SENYOR MEU DE LA MISERICORDIA! Quin patiment!!

Poses el 400, per mirar la programació, i fa 100, 120, 150, 180, 197, 201, 220, 230, 250, 301, 312, 321, 340, 343, 360, 372, 390, 398…. i llavors… tararí tararí… 410… I se’l salta!! EL PUTA SE’L SALTA!! I apa, fins al 800 un altre cooop!

No ho entenc… no ho entenc… u_u’

A vegades critiquem de veritat.

A vegades no.

Si, un altre cop he canviat de feina. Apa, a la velocitat del llamp! De fet, no havia ni tan sols firmat el contracte de la nova, que ja m’he tornat a canviar.

Al final ja no sóc profe. He penjat els hàbits (la bata) i m’ha fitxat una empresa Consultora i Auditora Web, nom de la qual no mencionaré, per tal d’evitar ser despatxat, i pel bé de l’empresa. Sóc l’encarregat de fer les proves d’usabilitat i navegabilitat de les pàgines web dels seus assessorats, i fer-ne un dossier explicatiu… és a dir… criticar webs i dir com arreglar-les. Imagineu com està el pati… u_u’

El problema que tenien fins ara, era que dins l’empresa hi havia dos grans grups. Els “dissenyadors” i els “programadors”… i no s’acabaven de posar d’acord en la valoració de la web… per dir-ho d’alguna forma, als dissenyadors se’ls enfot que la web sigui htm, php, asp o gaites amb vinagre. El que volen és que sigui bonica. En contra, els programadors, tots ells una mena d’enginyers frikies, preferirien que la web fos tot zeros i uns. Rollo com les pantalles de Matrix.

Els dos grups estan obsessionats per a aplicar els seus antagònics criteris. Doncs bé… jo estic al mig, i he de posar pau.

Aquesta feina promet ser molt divertida.

El meu profe de FOL, sempre estava explicant històries amb moraleja, dibuixant situacions plenes de personalitat, i enomenant dites plenes de sentit.

Avui al tren metro, hi havia gent asseguda, seients buits, i gent de peu. Una de les dones que estava de peu, volia seure. Tindría uns 50 anys. Era alta i prima. Anàva molt dreta. L’esquena molt recta i el cap ben alt. No semblava arrogant, sinó bona persona. Tot i així, anàva molt dreta. Exageradament recta. Tant, que per més sotracs que fes el tren metro, no movia el tronc en diferents direccions; sempre junt.

Hi havia una altra dona. També tindria uns 50 anys, però aquesta semblava més jove. Era més inquieta, més baixeta, més grosseta però alhora més activa. També buscava lloc per seure, i totes dues han mirat cap al mateix seient.

S’han trobat de cara davant del seient. El metro ha fet un altre sotrac. La dona alta, s’ha deixat anar sense voler, ha perdut l’equilibri, i ha caigut a terra en bloc. Tal qual. Inevitablement m’ha vingut al cap el de FOL dient: “Només sobreviu qui és flexible; al rígid se’l endú el corrent”. (Pobre dona xD).

Segurament no es refería a això (sinó a quelcom algo més profund), però el meu cap està ple d’associacions tontes que m’apareixen sense demanar permís.

Apa, som-hi… jo em pensava que les webs que em donarien per fer l’estudi, serien força professionals. Serien unes mega webs, molt ben parides i fantàstiques, les quals voldrien optimitzar la seva navegabilitat i usabilitat… doncs no.

Algunes webs de les que tinc que fer l’informe són UNA pàgina web. És a dir… un (UN = 1) arxiu! Però jo, com a gran professional (bueno, ni gran ni professional), mantinc el tipus, i sense fer judicis subjectius, escric el meu informe… objectivament… com si es tractes d’un tractat seriós… encara que a vegades…

Avui ha vingut la petita a casa. És un trasto. Suposo que com qualsevol criatura amb 2 anys d’edat. Li encanta el gos, sempre el toca, el remena, li estira els cabells, el mana passar cap aquí, anar cap allà… No parava amb el seu cabasset, li deu haver fet gràcia i au, passejant-lo amunt i avall, amunt i avall. Clar, es allò que com més els dius “això caca!!” més ho toquen. I apa, el cabasset plè de pèls i la nena també. Així que han decidit treure cabasset i gos a la terrassa.

El gos no ha aguantat ni 3 segons que ja volia entrar. Llàstima que el cabasset no tingués vida pròpia, o… potser millor hauría de dir “sort”; perqué de fet, si n’arriba a tenir, l’hagués perdut. El ja famós vent Siberià que ha invadit Catalunya… se l’ha emportat 6 pisos avall. Pam.

Ma mare, quan ha baixat al carrer, l’ha vist allà, sota de les bústies. Li ha agafat tanta vergonya, que ni tant sols l’ha tornat a pujar a casa. Me la imagino posant cara de “ojh, aquesta gent, mira que en són de marranos… deixar això aquí…” com per dissimular; i l’ha llençat als contenidors del davant.

Aixó si, el gos més feliç que unes pasques, perqué, aquesta tarda, ha tingut cabasset nou, i de pas, un saquet de pinso del que li agrada!

Els dissenyadors del webs, són una raça apart. No els hi importa de què sigui la web, ni que funcioni, ni tan sols si es de PEPSI o COCACOLA. És igual si tot són errors, sempre que siguin bonics. Els dissenyadors volen el més impossible, sempre intenten descartar totes les lleis naturals de la programació.

Tan se val si el llenguatge és DHTML, HTML, ASP, FLASH, o FLUSH… ells sempre voldran quelcom algo raro, estrambòtic, que mai podrà aconseguir cap programa. I evidentment, fins a l’últim i minuciós puntet desalineat de la web pot ser una gran tragèdia… una columna assimètrica, causa d’histèria…

Però tan se’ls en fot si la web és de sexe, drogues, o rock and roll. En el moment que els hi dius la temàtica de la web… una idea fugaç els creua la ment! I llavors… ja no hi ha qui els hi tregui del cap. Ja els ha quedat per sempre, i seguiran dale que dale, amb la seva bohèmia idea.

No va? No et pinta el boli? Doncs atenció perqué “el frotar se va a acabar”. Ni ratllant el paper fins a foradar-lo, ni cremant la punta amb un encenedor, ni babejant-lo amb “bao” com si fos una ventosa que no s’enganxa. Res. La solució definitiva és aixecar el peu, i pintar la sola. SEMPRE funciona!
 
Solució tant pràctica (o més) com posar una ceba partida per la meitat a l’habitació quan t’agafa l’atac de tos, com ficar-te pasta de dents a la cara quan et surt un grà, com empapar-te el cap (i tot el cabell) amb alcohol quan tens polls, com menjar pastanaga per posar-te més moreno, com barrejar sabó de plats amb la pintura per poder pintar perfectament una superfície lliscosa, com posar mitja llimona a la nevera perqué no faci pudor a barreja d’olors, com beure aigua pel cantó oposat on ho faríes normalment (sense girar el got; girant-te tu) perque se’t tregui el singlot, com…

Són raros, vesteixen raro i sobretot… parlen raro… un diàleg normal d’un programador és algo així:

• Hola Ramon! Vols un cafè?
• Amb el codi SQL^p, podem aplicar un $charAt() en si i solament si x=[loop;during].
• Amb sucre?
• 9<>if=”".
• Un o dos?
• if (parseFloat(a)>parseFloat(b)){return 1}
• Ha ha ha, en sèrio?

En fi, que quan parlen ningú els entén. Fins i tot entre ells s’expliquen bromes internes, i riuen. És com anar a Rússia i estar rodejat de russos de 2 metros parlant en rus, i rient entre ells, i tu te’ls mires, i somrius, així com pensant “ai ai que deien dir, quina por”. Un consell? Millor deixar-los fer, que sinó encara la cagareu.

Ma germana fa anglés fora de l’escola. Sovint fan jocs didàctics (d’aquests per practicar el que están estudiant). El d’avui era una barreja entre “que tengo en el coco” i “tabú”. Duien un full a l’esquena amb una paraula (que no sabien quina era). D’un en un sortíen a la pissarra, es giraven, i la resta els havia de donar solucions (rollo you should…) perquè ells encertessin la paraula en qüestió. Les paraules que duien penjades, eren, entre d’altres, crazy, bored, gay…

Gay?? Un gay necessita una solució? Se’m movia alguna cosa per dins quan m’ho explicava… que… em sembla que era la mala llet. Que fort…

Podria escriure el post més llarg de l’història dels posts, però me’n aniría a dormir histèrica, sentint-me impotent, i volent pegar a algú. I com que aquesta nit ja he caigut del llit (a saber amb qui em barallava), millor deixar-ho així. Això sí; estic indignada! El profe aquest sí que necessita solucions…

Com si fos el títol d’una peli de por… Programadors II.

No són humans. Avui el programador que tenia al meu costat ha començat a teclejar. Al principi els meus ulls el podien seguir… però poc a poc les seves mans acceleraven i talment com si fos Flash, el superheroi, les seves mans s’han fet borroses, com si fos un tren que passa a alta velocitat.

Ràpid ràpid, ràpid, fins que al final anava tant ràpid que no es veien les mans, només les tecles enfonsar-se soles… després el teclat també ha començat a fer-se borrós, l’ordinador s’ha començat a saturar, i el programador ha entrat en trànsit, com un mèdium posseït.

Tot ha començat a tremolar, el mouse, la taula, el monitor… i al final, passa el que passa.

Us ho juro. No exagero. Ni un pèl.

Amb la Xènia estem preparant el Camino de Santiago per a fer aquest estiu.

Tothom que si vulgui apuntar, que ens envíi un mail, o que ens deixi un comentari! Com més siguem millor…

Bàsicament, sortirem entre 10 i 15 dies abans del 25 de Juliol, que és el dia de Santiago, uzea “Sant Jaume”.

En un principi, havíem pensat en sortir de Roncesvalles… però diguessim que després de fe un càlcul de les nostres possibilitats, hem decidit fer un camino més relaxat… després hem pensat que potser des de León… però tampoc….

Al final, hem decidit sortir de Cebreiro. Seran uns 200 quilometres, ja que el farem força tranquil, i amb turisme inclòs.

Concretament, el tema, tal com vam dir, serà:

• Llevar-se aviat i caminar fins a destí, parant per esmorzar on més ens agradi
• Arribar i fer el dinar
• Tarda de relax, turisme, lleure, conèixer gent, i gaudir de la vida, amb reflexions metafísiques i filosòfiques
• Sopar, i preparar l’esmorzar pel dia següent

Evidentment, cal afegir un 90% de l’activitat que es basarà en improvisació. Cada camino és diferent, cada etapa és diferent… i cada dia és diferent.

Mai saps el que trobaràs…

Jun!

Quan comences a treballar a un lloc nou, i fins que cobres la primera nòmina, no t’ho acabes de creure del tot.

Sempre penses amb els whatifings, és a dir… i si…?

• …i si han posat malament el meu número de compte? I si ho ingressen a un altre?
• …i si no he entès ben bé el sou?
• …i si el que em van dir era brut en comptes de net?
• …i si en comptes de cobrar el 30, aquests paguen el dia 5?
• …i si la meva entitat bancària entra en bancarrota?
• …i si venen extraterrestres a colonitzar el planeta i l’economia mundial entra en kaos? Es podrien esperar una mica?

Fins que cobres. Llavors, ja estàs més tranquil. El teu compte corrent també es tranquil·litza, i ja saps que cobres, el que cobres, i quan ho cobres…. bé… no sempre et quedes més tranquil… això només passa quan tot és correcte… però a vegades… no….

A vegades hi ha algun error… i llavors… els coneixes… i quedes garratibat, esmaperdut i corprès…. perquè senyors i senyores, ells són… els de comptabilitat!

Les festes d’aniversari, són un ritual. Mai anem a sopar en un lloc on ens serveixin. Fem un pot, anem al Capravo (o al Mercadona… sempre hi ha discusions. Un bàndol diu que és més econòmic el Mercadona; l’altre bàndol diu que el que ens estalviem en la compra, ho paguem en gasolina… i és l’eterna discusió que mai acabarà), comprem el sopar (i les begudes) i ens instalem en algún racó del món.

Sempre acabem jugant. De vegades ha sigut el twister, d’altres el Scatèrgoris, i ahir va ser el Trivial. OH! A qui se li acut! Suposo que en aquella situació de gresca-i-xerinola, qualsevol cosa et fa riure, però caram, quina de parides!!

I clar, després de tanta tonteria junta, cada vegada que un respón, la resta es qüestiona aquesta resposta desconfiant a més no poder (i més encara si t’expliques como un libro abierto, clar).

- “El meridià de Greenwich (no sé com s’escriu!) passa per Catalunya?”

- “Osti, no ho sé, però jo hi he passat dos cops! Em sembla que sí, no?”

(Deu ulls (o més) em miren extranyats mentre una boca pregunta; )

- “Xènia, saps què és un meridià?”

- “Que sííí! Alló que és com un arc (gestos amb la mà com si digués adèu a algú) que per la nit té llumetes!”

(Es fiquen tots a riure, no m’han entés!)

- “Coooi! Que sí! La línia imaginària de la Terra que va de dalt a baix! Però dic que hi ha un lloc quan vas amb el cotxe, que passa justament per allà, i està indicat, i ho posa en un rètol, i està representat amb un arc enooorme, que, si hi passes de nit, està il.luminat”.

Al final, he decidit que no n’hi ha per tant… l’error de la nòmina no és tant greu… no tornaré mai més a comptabilitat… fan por.

Això d’atenció al client és molt fort, eh? Mira que ho fan malament, eh? Jo crec que s’entrenen!

• Mai el solucionen el problema, els operadors
• Mai t’atenen a la primera
• Sempre et surt un contestador automàtic que intenta arreglar-te el problema
• Mai t’arregla el problema, el contestador aquest i et passen amb un operador
• L’operador en sap menys que tu
• Sempre pagues la trucada, encara que no t’ho arreglin
• Diuen que fan les coses i no les fan
• Fan coses que diuen que no fan
• Et donen d’alta serveis sense permís
• No et donen de baixa mai… el mes segur es que moris i ells segueixin passant el rebut als teus hereus
• Cada vegada que truques ho has d’explicar TOT de nou
• I a més a més, els tenen a tots putejats, treballant desde ETTs… aix…

Que fort! Pues si… això passa!