Déu vos guard!

Faig masses coses, jo… he estat un grup d’animació infantil, he muntat una empresa de tecnologies (que per cert, molt bé no va acabar)… he fet de monitor (i de director) d’esplai, de webmaster… també he organitzat congressos, he treballat en banca, i he fet de professor, i monitor de menjador, he fet escalada i campaments… també he treballat en una empresa de construcció… he fet camps de treball a Barcelona (molt maco), i he tocat la guitarra sense cordes.

Un cop fins i tot vaig fer una obra de teatre… però això és tan sols una mica del que faig… faig masses coses… En fi, que una de les coses que he fet molts cops, és començar un blog. Dic començar perquè començar és lo fàcil… fins que ja no saps que dir. O et ratlles. O t’avorreixes. O al final el coneix massa gent i ja no saps que pots escriure-hi i que no…. aixx….

I després de molt de temps pensant en el tema (que he de dir que era una espinita clavada en el corasón) se’m va ocórrer una idea… un blog compartit. Així te com a més gràcia, no? Es així com més cuco, entre dos. Fa gràcia a veure que ha escrit l’altre, tu dius la teva, i mira, vulguis que no ma fa ilu. Total, que tot aquest rollo per dir que començo un blog, que espero que duri fins que s’acabi Internet.

Apa, fins aviat!

Jun!

PS: El layout és provisional, ehh… ja l’anirem canviant…

Pujo al tren. Tot el vagó buit. M’assec. Poso els peus al seient de davant. Arribem a l’Hospitalet, on sempre canvien el conductor. Penso… baixa’ls que et diràn algo.

No ho faig. Penso… si em diuen algo els baixo. Amb l’esperança de que no ho facin, clar. No ho fan. Arribem a Sants. Osti aquí puja molta gent. Weno, hi ha tot el vagó buit. Segueixo sense baixar-los. Pujen 3 o 4 persones. S’asseuen.

Jo feliçment, llegeixo el llibre tota concentrada, fins que una veu em desconcentra: Algú dels que s’havien assegut estava de peu al costat meu. Era un home. I amb un tó tot borde i despectiu em diu; “¡¿En tu casa también pones los pies sobre las sillas?!” Osti tu, com al cole quan, en una taula plena de guixades, en feies una més i et deia el profe; “a casa teva també pintes la taula?”, i tu pensaves… a casa meva les taules no són pintables, no estàn pintades, i sobretot… no són d’ús públic! Pero ves, no deies mai res perqué teníes totes les de perdre. Jo no en tenía cap de perdre ara, aquell home no tenía cap poder sobre mi. Tot i així no li he dit res, estava flipant amb les paraules que acabava de sentir. He baixat les cames.

L’home, esperant a que li contestés aquella pregunta tant estúpida, m’ha insistit ansiosament amb un “¡¿Eh?!”. Me l’he mirat, i seguidament he decidit que no valía la pena dedicar-li cap paraula, així que he baixat la mirada i he seguit llegint sense fer cap mena d’expressió amb la cara. L’home s’ha quedat 4 o 6 segons més allà de peu fins que ha entés que no rebría resposta per part meva. Llavors ha tornat a seure amb aquella dona tot dient-li “hombre ya… esta mierda-gente…”.

Més tard (com sol passar en gairebé totes les situacions), m’han vingut contestacions que podría haver fet servir en aquell moment. Desde la ironía (disculpeme usted, le pido perdón, yo no quería… me perdona? Si és necesario me pongo de rodillas), passant per contestacions incoherents (no señor, yo no tengo casa, vivo aquí en el tren), o arribant a plantar-li cara (¿eso también se lo diría a un drogata o a un pedazo de gorila? ¿o es solo a mujeres de menor edad que la suya sobre las que se cree que tiene algún poder?).

Pero mira… al final, i pensant-ho millor… Crec que he fet el que havía de fer. Primer, que el despreci més gran és el silenci. I segón que potser si haguessim entrat en una llarga discusió… l’hagués perdut o m’hagués acabat fotent un’ostia perquè era extremadament prepotent.

També es podría haver DIT així de fet, pero crec que “deu vos guard” fa més… fa més nostre, té més història, és més adient! (Per dir-ho… diccionariament parlant).

I parlar del passat és fer-nos vells. Diuen que quan mires més endarrera que endavant… és senyal de vellesa (amb v baixa) (-perquè baixa s’escriu amb b alta? Pel mateix motiu que tot junt s’escriu separat i separat s’escriu tot junt! A que sí Jun? jaja-), i… res això, que també els lax diuen que “el passat és plé i el futur és buit”, i com que aquest blog és nou… està buit, i com que està buit, l’omplirem amb fets, situacions, anècdotes, històries, etc… del futur.

Un FET. Passar del pensar al fer. Que curt que es veu, però… que pocs cops s’arriba ! Senyors i senyores… ladies and gentelmans… Aquí tenim el fet. Mola arribar al fet. Jo avui concretament he tingut un pensament… Sí, un pensament que no he fet. Pero saps què? Ho faré demà. Si ho faig… us explico què he fet !

Nanit! Felicitats! Benvinguts! I fins aviat! :D

Sóc d’una manerota… com que aquest pont estava molt avorrit, i tenia poca feina, m’he entretingut a enviar curriculums a ofertes d’Infojobs. Em vaig anar animant, animant, i vinga a enviar! I ara, apa… tots truquen. I claro, no els hi diré “es que lo envié porque m’aburria“… o sigui de tinc entrevistes de feina tota la setmana…

Demà vaig al RACC… -_-’ Anda que també… ja m’explicaràs que hi pinto al RACC. Ara sóc profe d’Informàtica i de Gestió Empresarial, i la oferta del RACC, era per anar a vendre seguros en Stands als grans magatzems rollo HIPERCOR-compre-bien-para-vivir-mejor. Ja em veig al costat d’un Papa Noël amb una barba que li cau i una campana… HOW HOW HOW… en fin… ja veurem com va.

Aquests dies estem tots molt gastadors… pero es que no se com m’ho faig que gasto en tot! Vaig demanar a la Ford que m’instalessin gratis un Manoslibres, com a l’anunci de “LUISETEEEEE”… però resulta que amb el mòbil que tinc ara, no va. Jo que em volia estalviar els diners del Manoslibres, ara m’els gasto en un móbil nou. Soc molt pràctic jo, eh?

En fin, ke le vamos a asé… apa, deixo el vicio blog per un rato.

Jun!

- Ahhh… però no era dilluns?
- No, no… vam quedar avui divendres a les 10:30
- Ah… doncs mira, jo tenia apuntat el dilluns a les 10:30… segurament se’m ha traspaperat.. que fem doncs? Quedem per un altre dia?
- A veure, un moment… si, el dilluns a les 10:30 doncs.
- Merciiiii

The moraleja? No vagis a dormir a les 5:00 si t’has de llevar aviat… úù

Jun!

Estreno secció “Coses a Fer” amb un tema que tinc pendent. I es que ja porto 3 anys preparant-lo i cada vegada ho tinc que anular per alguna cosa o altre! Ladies and gentleman, estic parlant del mítiquissim CAMINO DE SANTIAGO. Aquest estiu em va fer molta ràbia, perque deu dies abans de marxar, els del banc (treballava en un banc, jo) em van canviar les dates de les vacances. Així vaig tenir que deiar penjades a les dues persones que anaven amb mi, i van tenir que anar soles. I pel colmo, es van enfadar entre elles. O sigui que AQUEST ANY SI! Xènia, estàs convidada, of course! 15 dies de camino. El plan? El que sigue:

• Llevar-se aviat!
• Caminar! Apa, fins al poble que trobem allà al migdia!
• Menjar!A la tarda, turisme rural, per veure els habitants i fauna autòctona
• Preparar ruta del dia seguent, fer el burro, desafinar cançons i…Dormiiiiiiiiiiiiir

Evidentment, aquí falta un fotimer de coses, com riure, parlar, filosofar, vacilar, cridar, cantar, caminar, cansarse, saltar, fotografiar, bloguejar

“Eus” aquí la història d’una torradora que torrava la mar de bé… ella era la mar de feliç i contenta… torraba tant pa bimbo, com pa de pages… fins i tot pa de pessic, si m’apures… i ara va i resulta que la canvio per una que suposadament era millor! Ja que era… DOBLE! Podría fer torrades de 2 en 2!

Pero hi ha un problema.

Fins ara, menjava 2 torrades. En feia una, i mentre me la menjava, feia l’altre. Sempre estaven les dues celentes. ARA NO! Les faig de dos en dos (es clar, la gràcia de la torradora era aquesta!) i ara mentre em menjo la primera, la segona es refreda. Una pena. Una pena pena. Ara que? LA torradora és més bona, i el resultat pitjor.

Suposo que hi ha moltes coses a al vida que ens van massa grans. A vegades un cotxe que no ens cal, a vegades un móbil que no ens cal, o una nosequè de última generació que fa quesejo. Potser que ens ho fem mirar… gastem massa. I els bancs ens hi ajuden! Compre ahora i pague en 12 meses, no pague hasta el verano, pague poco a poco… hasta el INFINITY (Caixa Catalunya). En fi, res!

Apa, bon vent i barca nova, ladies and gentleman! Me’n vaig a esmorzar. Mencanta esmorzar mentre llegeixo el diari (menjant torrades). Un dia en parlaré.

Jun!

Quina barra que té el gos. Em fa pànic pensar que és més intel.ligent que jo. Avui ho he pensat.

M’aixeco al matí, i el veig tot feliç remenant la cua, fent saltirons, primer cap a la porta de la terrassa perqué l’obri, després s’ho repensa i fa un giravolt anant cap a la nevera perqué li dongui una salsitxa, després em ve cap a mi, llavors torna a marxar… Molta energía si. La cosa es que entro a la cuina pensant que no s’havia pixat (abans us juro que quan es pixava ni es movia del lloc. Inmòbil. Com una estàtua i amb el cap “catxu”.), i si senyor, allà estava el rierol. “Serás marrano!!!”. I sí, en aquest moment on s’adona de que no cola… se’n va al seu lloc, es queda inmòbil, i abaixa el cap.

Que fort, a saber des de quan ho fa això… Jo que confiava en la seva consciència (bona quan ho fa be, i dolenta quan sap que ha fet malament), segur que més d’un cop li he donat la salsitxa sense merèixer-la.

Ves… ara em sento com el genio de la lampara quan és derrotat per l’alfombra màgica en la partida d’escacs: “no me lo puedo creer… vencido por un felpudo!”.

Suposo que el canviarem 300.000 cops, però aquest és el primer cop. Així era fins ara:

Tenía problemillas amb els comentaris i en algunes parts. Oi que queda cuco, ara? Uooooo!

El Bauhaus és molt divertit. Mooolt.

Anar a comprar mobles és de lo millor que et pot passar. Apart de tenir que esquivar a totes les noies que et volen col·locar la mítica “Tarjeta Bauhaus, Mastercard Compre Ahora y Pague Siempre Jamás”, he carregat amb el coi de moble amb el carrito aquest tant horrorós que sempre va de cató, i quasi m’estampo contra un cotxe, que pobret ell, no en tenia la culpa. Ara les noies-bauhaus-mastercard no están en un stand… ara es mouen! Van sueltes! MAre meva quina por.

El moble en si, que era un armari llibreria, portava 15.000 peces totes quasi iguals, a saber quina era cada cosa. En fi, que després d’armarme amb paciencia i salut, i quan estava acabant l’armari dels nassos, resulta que l’havia montat del revés, i he tingut que desmontar 30 cargolets. Quan m’en he donat compte, estava entre desmontar-la o cremar-la. M’he recordat del dia en que Hommer compra una barbacoa i la intenta montar ell. En fi…

Per cert, m’estic fent radioadicte. Em llevo al matí amb el Bassas (escoltant el programa, no es que dormi amb ell)… després “Tal dia farà un any”, “la Sol·lució”, la “Versió Original”, la “Finestra indiscreta…”… en fi, que menys els esports, escolto la ràdio pel dial 244 del Canal Digital, per la web i per la ràdio del móbil… és bo? És dolent? És de dia? És de nit?

Nanit a tooooots!

No ho puc evitar. 

Tinc un dubte. Tot i que també tinc una teoría. La teoría no la tinc massa clara, i no n’estic segura. Per això tinc un dubte. Li ho pregunto per re-afirmar la meva teoría, però va i en comptes de reafirmar-me-la, me la xafa. Mmm… ho penso, però no li faig cas. (”Llavors perqué em preguntes?!”).

Segueixo amb la meva teoría, tot i que lo seu no és una teoría, sinó una afirmació perquè ho sap del cert. Jo però, segueixo tenint un dubte. Així que fent cas a la frase de la iaia (”el primer pensament és el que val!!”), acabo fent el que tenía en pensament des d’un principi. No tinc raó, però fins que no veig claríssim que no la tinc, no puc rendir-me.

Tots els Leo som així?

Tienes un problema; te huele el aliento. Y porqué no dejas de besarme? No se… porqué… cierro los ojos, y así creo que no voy a sentir el olor.

Jajaja, com l’avestruç quan amaga el cap sota la terra pensant que no la veurán.

O com avui al metro; entro i penso “osti quina rasca” (realment ja va sent hora de que treguin l’aire acondicionat… senyors que estem a 16 de desembre). Segueixo escrivint el sms, i al enviar-lo penso; estic al metro, vols dir que tindrè cobertura? Si potser sí perqué fa fred i això és que entra aire, i si entra aire, entra cobertura. Clar, evidentment no se m’ha enviat…

Caaanvi de feina. Ara sóc professor a Castelldefels. Dono el que la gent gran anomena “Allò d’Ordinadors”. Cobro 3 euros menys, però vaig a la feina a peu, ja que ho tinc a 5 minuts de casa. Miiira que bé, ja no m’he de gastar diners en cotxe ni zones blaves i/o verdes de Barcelona.

Normalment no faig gaire cas als polítics, però aquests dies el Rajoy i el Zaplana están especialment pesadets, no? Desque que no están al gobern que els veig i els sento més que quant manaven. Mare meva, que pesats! Són com un chinche! Deu meu, a veure si ens deixen tranquils!!

En breu el Buenafuente comença programa nou a ANTENA3 ara al gener. Farà competència a Cronicas. Perquè ens fà tanta ràbia que el Buenafuente marxi a TV3? El Manel Fuentes també hi treballa, el Jordi Gonzalez a TELE5, el Sardà a TELE5, la Julia Otero, la Mercedes Milà, l’Àngels Barceló… però el Buenafuente és més “nostru” no? Deu ser que el vam descobrir amb el Mikimoto, buscant errors als diaris…

En fi, espero que no lia gafem mania, al menys… o no.

Jun!

El meu gat diu que ha començat un blog. Ràpidament li he dit que no crec que duri massa. Els gats quasi no tenen coses per explicar. No heu vist mai el “Salem” de Sabrina? Sempre està allà avorrit mirant el vent d’on ve… però ell m’ha dit que no, que no! Que ell te una vida inquietant, trepidant i plena d’emocions.

Em pregunto si tothom que escriu blogs hi escriu coses de debò… potser (segur) que la gent exagera… fins i tot menteix…diuen que hi ha un blog por ahi, d’un tio que diu que parla amb el seu gat.

On anirem a parar.

Jun!

Ja per la nit, poses el despertador apurant fins a l’ultim minut per tenir el temps just. Sona al matí: “va, per 5 minuts més, no passa res…”. 8.20h: Som-hi Xènia que vas justa… saps que a i 40 has d’estar sortint per la porta. Ok. Tot controlat.

Tot controlat fins que, al entrar a la cuina a buscar “las barritas” (no faré propaganda, però mmm… són les special k amb albaricoque) em trobo la caixa buida. El meu cos està acostumbrat a desayunar como un rey (comer como un principe, y cenar como un mendigo), i no el puc fallar, així que com que no hi ha res que em pugui emportar, decideixo fer-me un entrepà.

Obro la nevera. Pernil i mantega. Agafo el pernil. Agafo la mantega. Merda que poc pesa… no en queda gairebé. Escuro el que hi ha, el poso amb un pegote sobre el pà. Miro el rellotge. MERDA! Ara si que merda amb majúscules. Són i 45!! Que faig? Em bloquejo, no sé si sortir correns, si agafar l’entrepà a mig fer, si acabar-lo de fer… Em decideixo per la tercera. Agafo l’oli, el tiro per sobre el pà (també per sobre el pegote de mantega), agafo el pernil. També s’acaba (perquè s’ha d’acabar tot quan un té pressa?!). Queda mig entrepà buit, agafo el fuet que hi ha per allà sobre. El poso per sobre el pà, per sobre l’oli, per sobre el pernil i per sobre el pegote també. Tanco l’entrepà, tanco la porta, i surto correns.

No sé si macu, però original si que ha quedat. Si hagués tingut temps li hagués fet una foto. Clar que si hagués tingut temps realment… la foto no hagués valgut la pena.

Reciclo una tira que tenia guardada! Li tinc molt de carinyo perquè va ser la causant de la troballa dels blogs.

- La puc posar al blog?
- El blog?
- Si, saps que és un blog?

Van ser 5 hores de lectura cuac-apasionant. No podia deixar-la oblidada a qualsevol directori del meu calaix de sastre!

Jun!

Estava jo tant feliç comprant fustes al BAUHAUS, i esquivant les noies que t’encolomen targetes… pago tot feliç i vaig al cotxe… obro el maletero… poso les fustes, així no caben… així si… uf, pesen molt… ja està! Tot ben posat, menys aquesta fusta, que la posaré al seient de darrera. Tanco el maletero. Vaig a la porta del seient de darrera, agafo le claus… ? No hi són. On son? Al maletero, ben tancades. Que no es perdin.

Resulta que el Ford Fiesta (el meu cotxe, casualment) NO te botonet ni palanca per obrir el maletero. Aquesta meravella de la ciència només s’obra amb el mando de la clau. I el mando de la clau, està DINS. I jo i la fusta, fora.

Truco al ’sogre’. Hola? Sogre? Mira que estic al Bauhaus com un capullu… i que m’he preguntat a veure si no tens més feina que venir a buscar-me per anar a casa, agafar la clau de recanvi i tornar? Serà divertit. Si? Merci… (sort que som veins, mateix numero, mateix pis, 1º 1ª - 1º 2ª)

Mentre arriba, intento utilitzar les meves armes de caco, i intento baixar la finestra des de fora… no ha servit de res… pero si hagués servit m’hagués preocupat amb la senzillesa de cometre un robatori al meu cotxe… Com un tonto, apreto a veure si el vidre es desmonta com si fos de LEGO… sacsejo el cotxe, però res. El puta segueix tancat…. la gent em mira malament i decideixo deixar-ho correr abans que em detiguin… un noi sospitós amb una fusta de metro i mig, sacsejant un cotxe? Res res, deixa-ho correr.

Arriba. -Holaaaa! Anem a casa? Hehe Quines coses que em passen ehhh?…hehe…- Arribem a casa…. -Deixa’m les claus que entro en un moment i surto amb la clau del cotxe-….les claus… les claus? El meu sogre s’havia deixat les SEVES claus de casa… a casa. úù

——crit d’agonia——-

Que fem? Anem al restaurant de la meva sogra, a veure si ella en te…. anem. Efectivament en te. Tornem. Entro al portal. Com que la meva sogra només te la d’entrada, però no te la meva… entro a casa els sogres, surto pel labavo al celobert. Penjat com un tonto enmig del celobert, obro la finestra del meu labavo a patades. La meva gossa es posa cridar perquè algún salvatge està rebentant la finestra del lavabo des del celobert.

Entro jo i mitja finestra. La gossa calla perque ja m’ha vist -que sóc joooo- li recrimino. Agafo la clau, surto (per la porta). Anem al Bauhaus, obro el maletero, agafo les claus (allà etaven, totes ben felices), engejo el cotxe i piro a casa.

I jo que em pensava que no sabria que escriure al blog.

Un cop, vaig sortir de casa i em vaig deixar les claus dins. Vaig passar 3 hores asseguda a l’escala fins que va arribar algú amb clau, i vam entrar.

Uns dies més tard, em vaig tornar a deixar les claus dins. Vaig esperar fins que va arribar algú. Aquest cop no vam poder obrir la porta. Perquè? Perquè les meves claus estaven posades al pany, per dins. Au, truca al serraller, gasta’t una pasta (la mama, dic), i rep una pedazo-bronca del mil (jo, evidentment) perquè avui el teu despiste ha costat temps i diners.

Pocs dies més tard… em torno a deixar les claus (si, lo meu no té remei), i per colmo, les torno a deixar dins, posades. Penso… reflexiono… i decideixo que no; que no estic preparada per una altra bronca perquè sinó m’agafará una depressió amb complexe de desastre. Penso. De fet, pensem; anàva amb una amiga. Solucions lògiques: has d’entrar per algún lloc que no sigui la porta. Visc en un àtic… haurem de pensar en els veïns. El de l’àtic segona… no em serveix. Hi ha dos metres de separació entre terrassa i terrassa. Espera, em sembla que el veí de l’altra escala (passant el bar i la mercería) es el que dòna a l’altra banda de terrassa. Anem a provar-ho, total… ja està tot perdut, no tinc res més a perdre. No tinc ni idea de qui viu allà, per la terrassa només es veuen gossos, a ells no els he vist mai.

“Meeeeeeeeeeeeec!” “Si?” “Hola… sòc la veïna”. Mai li havia sentit la veu. Ens obre la porta. Pujem. Li explico la situació. Sense escoltar-me em diu “passa”. Quina familia més rara i més gran (només dos, però molt alts i grans tots dos, si). Sortim a la terrassa. “vosaltres mateixes…” i se’n torna cap a dins. En serio; raro, raro.

Quin vèrtig, quina poca seguretat. Els gossos bordant, el meu gos bordant també, ella resant “aaaaaaaaai dios mio que aquí nos vamos pa’ abajo y nos matamoooos!”. Que ben pensat, podría haver saltat jo i haver-li obert la porta a ella… pero ves, són situacions de pànic on no penses amb el cap ni amb res. Saltem. Merda… Ara estàn totes les persianes baixades. Au, a pujar-les d’una en una viam si hi ha alguna finestra oberta. Sí, l’última està oberta! Entrem. Uf, em sembla que mai me’n havia alegrat tant tantíssim d’estar a casa; d’estar dins de casa.

Des d’aquell dia… No m’ha passat mai més.

Ma germana m’en ha explicat una de fantàstica… obligada per posar al blog.

Metro de Barcelona, ma germana i un amic van a entregar uns projectes d’audiovisuals (aquelles carpetes típiques grans, mida DIN-A2, negres i blanques, imitant un màrmol, amb uns cordillets negres per tancar-les als laterals i a sobre, que tothom cobría de pegatines, oi?)

Van pilladíssims de temps, ja fan tard. Passen la T10, avancen, senten el soroll del metro, corren més i més. Salten els graons de l’escala de dos en dos, axafen les iaies, aparten als ciutadans, esquiven objectes, -pi pi piiiii- el metro que fa el sorollet que pira… arriben a l’andana… coooorren cap al metro, les portes es comencen a tancar…

En aquest moment, es podien fer moltes coses (correr més, parar-se, cagar-se en cristo…) , però fruit de la irracionalitat humana, i per causa d’un atac de ímpetu emocional, l’amic de ma germana, decideix sacrificar-se ell per salvar el projecte… atenció… desde l’andana, i veient que ell no arriba a temps, LLENÇA EL PROJECTE DINS DEL VAGÓ, quan les portes es tancaven, quedant ell a l’andana. El projecte s’ha salvat.

Evidentment, és clar, després de tal acte, tothom queda quiet, el tren engega, i marxa. Es fa el silènci… passen els corbs de l’Arale pel fons (babau, babau…) i comença a refelexionar… potser no ha sigut la millor opció, no? Ma germana va fer uns ulls com unes taronges, així -> OO’ i després va començar a riure, com una boja. Encara riu. Clar que el seu projecte no s’allunyava pel subsol de Barcelona…

Em pregunto la cara dels passatgers de DINS del vagó… mentre les portes es tancaven, una carpeta negra-blanca, mida gegant, amb cordillets i tos, fa acte de presència volant de la nada, i jau al mig del vagó, ara quieta, immobil.

Y dice: hola

X dice: osti, quant de temps!

Y dice: jeje si

X dice: com estàs?

Y dice: bé, escolta; l’altre dia pot ser que estiguessis a la fnac?

X dice: sí, uff, vaig escoltar el nou dels lax, em vaig emocionar, em va agafar un mal de panxa… que vaig haver d’anar al wc i tot!

Y dice: jajajjajajjaa que bo!

X dice: i tu on estaves?? perqué no em vas dir res??!?!

Y dice: doncs perqué anàves correns cap al fons, i jo t’anava seguint, però quan vaig arribar, havíes desaparescut

X dice: ups :$

Y dice: jajaja anàves correns perquè t’estaves cagaaant!

Jajaja quina vergonya Déu meu senyor… Amb lo guapa que estic callada! Ves, que hi farem. Caga el Rei, caga el Papa, y de cagar nadie se escapa.

Per tal d’aclarar la situació mítica (crec que si, que ho pots posar a situacuions mítiques tranquilament), us il·lustro amb una! Estreno secció per postejar aquelles situacions mítiques que tots hem passat algun cop. El bloqueig de la Xènia davant l’entrepà m’ho ha fet pensar. És un típic bloqueig “ara que coi foto jo”, en el cual, saps perfectament que el pitjor que pots fer és bloquejar-te i no fer res, però és l’unic que fas.

Un dels meus moments preferits, és quant m’he fet el cafè amb llet… l’agafo, i surto de la cuina per anar a prende-me’l tranquilament a l’habitació… no falla: t’agafen unes ganes boges de fer un esternut! Saps perfectament que esternudaràs i que el teu cos es mourà (braç inclòs) i que et caurà tot per terra! Per molt que t’intentis concentrar, no hi ha res a fer. Esternudaràs igual, es mourà tot igual, i tindràs que anar a buscar una cel·lulosa (rollo paper de cuina) i netejar-ho. No hi ha res a fer. Sorry.

Típica situació mítica (digues-li típica?) quan a mitja nit, et despertes, i vols anar al lavabo. Evidentment, no encens el llum perquè no et vols desvetllar! Fins i tot tens un ull tancat. Així serà més fàcil tornar a dormir… entre una cosa i l’altre, et fots un hostiot contra la tauleta de nit-porta-llit-cadira-coidecosa, al DIT PETIT del peu. Sempre li toca al dit petit perquè és el més inofensiu i dèbil de tots. Dol. Dol mooolt, i saps que durarà uns 40 segons de mal horrorós, creixent exponencialment. Però no hi pots fer res. Aguanta’t i desvetlla’t.

En fin, espero que no us passi molt sovint.

Xènia… quin Fnac? Jo hi vag cada 2 x 3, a l’Fnac. Encara ens hi trobarem! Valga’m Deu! Y yo con estos pelos.

No en queda. Tot i així… sé que si apreto sortirá encara algo d’aquest tub de plàstic dur però doblegat. Sé que ho aconseguiré. Es que m’agrada molt, ha de ser aquest, l’altre que està ple es d’una altra marca i no m’agrada tant. Ho podré fer, segur. El retorço, el xafo, inclús l’apreto contra la pared mentre faig força per fer pressió. Ja surt, ja surt. Mira, una mica més. Sembla que falta poc, però se’m torna a enfonsar cap a dintre. Coi que dur. Au, em fa mal el dit, però ho estic a punt d’aconseguir. Ara, ara!

Tachaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan! Sí, sabia que podría!! Ueeeeeeeee quina satisfacció! Quina alegria! Quina… merda. Se m’ha caigut a terra. M’emprenyo amb el tub. El deixo tirant-lo amb despreci (no a la basura, sinó allà a sobre), i agafo el nou. 

PD: Jun, això ho poso a “situacions mítiques”? (que vol dir mítica?)

Així és ella. Lògica, amb iniciativa, conseqüent: si plou, et mulles; si xutes, fas gol.

Divendres va sortir de festa. Quan marxaven, va conèixer un noi. Un noi d’aquells que passa, et gires, i dius “osti, que bo que està!”. “Ja marxeu?”. “Sí, demà treballem”. “Em dones el teu telèfon?”. S’ho pensa. Li vol donar. Té por. Mai li ha donat el telèfon a un desconegut. I si és un psicòpata-pesat-obsessiu-compulsiu? Ho pensa un altre cop. Li dona el telèfon. Marxen. Empalmen. Van a treballar. Treballen. De cop i volta… “Merdaaaaaaaa!! Osti, m’he equivocaaaaaaaat!!”. “Què passa?!”. “Li he donat el telèfon acabat amb 66 i el meu acaba en 64!!! Ara no em trucará!! No podré tornar a parlar amb ell! No el veurè mai més de la vida!!! MAI!!”. Segueix treballant amb la moral per terra tota deprimida, cansada, i sense il.lusió quan de sobte…

“Ja està!!! Truco al que li he donat, li explico el que ha passat, i que em re-truqui!!!”. La idea és fantàstica, però la trucada no ho resulta tant… La tia que li agafa el telèfon… en escoltar el que diu, penja sense pietat. De fet no és tant extrany. Que faríeu si us truca un desconegut dient: “oye mira, te va a llamar alguien porque yo le he dado tu numero…”. Ella però, no es rendeix. La torna a trucar: “ei en sèrio, és molt important si us plau, m’hi jugo la feina, digue-li que em truqui al 64, si us plau…”. “Bueeeeno, vaaaaaaaaale, ja li diréééé!”. Que llegit entre línies vol dir “osti tu, mira que ets pesada, deixa’m ja en pau, no?”. Van penjar. Aquest cop de “mutu acord”. Ella ara no pot pensar en una altra cosa; Espera la seva trucada.

Així és ella. Lògica, amb iniciativa, conseqüent: si plou, et mulles; si xutes, fas gol.

Divendres va sortir de festa. Quan marxaven, va conèixer un noi. Un noi d’aquells que passa, et gires, i dius “osti, que bo que està!”. “Ja marxeu?”. “Sí, demà treballem”. “Em dones el teu telèfon?”. S’ho pensa. Li vol donar. Té por. Mai li ha donat el telèfon a un desconegut. I si és un psicòpata-pesat-obsessiu-compulsiu? Ho pensa un altre cop. Li dona el telèfon. Marxen. Empalmen. Van a treballar. Treballen. De cop i volta… “Merdaaaaaaaa!! Osti, m’he equivocaaaaaaaat!!”. “Què passa?!”. “Li he donat el telèfon acabat amb 66 i el meu acaba en 64!!! Ara no em trucará!! No podré tornar a parlar amb ell! No el veurè mai més de la vida!!! MAI!!”. Segueix treballant amb la moral per terra tota deprimida, cansada, i sense il.lusió quan de sobte…

“Ja està!!! Truco al que li he donat, li explico el que ha passat, i que em re-truqui!!!”. La idea és fantàstica, però la trucada no ho resulta tant… La tia que li agafa el telèfon… en escoltar el que diu, penja sense pietat. De fet no és tant extrany. Que faríeu si us truca un desconegut dient: “oye mira, te va a llamar alguien porque yo le he dado tu numero…”. Ella però, no es rendeix. La torna a trucar: “ei en sèrio, és molt important si us plau, m’hi jugo la feina, digue-li que em truqui al 64, si us plau…”. “Bueeeeno, vaaaaaaaaale, ja li diréééé!”. Que llegit entre línies vol dir “osti tu, mira que ets pesada, deixa’m ja en pau, no?”. Van penjar. Aquest cop de “mutu acord”. Ella ara no pot pensar en una altra cosa; Espera la seva trucada.

Mira que vai al tanto eh??? Pues avui he instalat l’actualització de l’Ad-aware i ha trobat 193 arxius dolentots! Pero si mai baixo arxius! Deu meu, ja no es pot ni navegar tranquil! Acabarem navegant amb guants! 193 arxius de spyware, d’aquells que et posen popups, barrs de búsqueda i tot de cosotes dolentes!

En fin, per contestar els cents i cents de cartes, emails i mensajes de botella que m’han enviat, preguntant-me l’origen del Dr. Gat, us passo LA VERITABLE HISTÒRIA DE JUN I EL SR. GAT. (Tatxan tatxaaaan… Música de mistèri…. emoción… intriga… dolor de barriga…) -per cert, avui si que tinc una mica de mal de panxa… diuen que hi ha una passa (sempre ho diuen, oi?… vas al mentge, i et diuen “si, es que hi ha una passa”…) Un día n’hauré de parlar més a fons… “bueno”, no m’enrollo més, aquí tà:

A l’estaciò hi ha un concurs gratuït nadalenc per nens, al poble música pels carrers, al corte inglés noies vestides de negre amb el barret del Papa Noël cantant boig per tu, a les bústies gent que et desitja coses bones, a la feina la pàgina web excepcionalment re-disenyada amb floquets i boles d’arbre de nadal, dintre les cases i fora d’elles llums i més llums de colors, al metro els vagons embolicats amb paper de regal… Com s’ho curren, eh? Hi ha coses que les fan per guanyar diners, però n’hi ha d’altres que les fan perqué és Nadal i prou. És genial.

¿Me quieres?

(Afirmació amb el cap)

¿Me quieres?

… Sí

¿Cuánto?

Mmm…

¿Mucho, poco o normal?

¡Mucho!

Què relatiu, oi? Quan talles amb el nòvio també dius “T’estimo molt, però com amic…”. Serà que hi ha diferents formes d’estimar. O potser es que hi ha molts graus dins d’aquest “molt”. O ves… potser són totes dues.

Bueno, ja hi som! Que fem per fi d’any? Gran dubte trascendental que tinc / tens / te / tenim / teniu / tenen totes les persones de mig mon. Jo fa anys que vaig decidir que tant s’em en fot… quan lleguí llegarà… lo qie sigui serà!

La veritat es que segurament m’ho passi de tranquis a caseta, amb un bon sopar, postres, turrons i altres porqueries, al costat de la llar de foc, i jugant al Trivial Pirsuit (desfassat de fa 20 anys, com tots… “Grupo de musica español que…” Mecanooo. “Torero que…” El Cordobéees… “Político que…” Fragaaa -aquest encara hi és, però també està desfassat) amb ma germana, la nòvia, els pares, i sigui quin sigui el familiar proper o llunyà que s’apunti.

Que per sortir ja tinc 52 caps de setmana més… per cert, es veu que aquest cap d’any a Castelldefels la lien molt…

Sabeu qui és? No?

Doncs és un Músic / Animador Infantil, i sobretot un gran professional. Te moltes moltíssimes cançons, a cada qual millor… té més de mitja dotzena de discos, i a cada qual millor. Estic segur que tots n’hem sentit alguna canço seva (Pau, Pessigolles, Colors…) en fí, avui que estem en aquest prenadal, en plena nochebuena… (o era nochievieja? sempre em lio… hoy es nochebuena y mañana es navidáaassss… oi?) Bueno, en fí, que aquí teniu Pau Pau Pau, que és molt xula.

Si us plau, si us plau, compreu-vos el CD si podeu, que val la pena. Es titula Voltes i Voltes. Aquí teniu la seva web oficial. Aquest home forma part de l’AMAPEI, que és l’Associació de Músics i Animadors Professionals d’Espectacles Infantils. Si sou d’alguna associació de pares o escola o ajuntament i voleu contractar a algú per animar una tarda, a la web d’AMAPEI trobareu els telèfons i mòbils de tots aquests grans cracks que tenim la sort de tenir a Catalunya. Noms com Àngel Daban, que te un cor tan gros com la seva panxa, o el mítiquissim Noe Rivas (algún dia ja us posaré alguna cançó seva), tots cohetanis del molt anyorat Xesco Boix estan disponibles per a ser contractats.

Buenuuuu, m’en vaig, que tinc son… després de tot, encara son quarts de nou……… no se ben bé que faig despert, encara!

Un cotxe s’estabella contra un camió. Els 5 passatgers del cotxe moren.

La noticia surt per la tv. Sembla un accident més. Però no ho és. És diferent. Perquè? Perqué jo he estat dins d’aquell cotxe, i dins del cor d’una de les persones que ha mort. Sembla mentida. Un dia, així de cop, la vida et sorprén.

No puc amb el sentiment de culpa que tinc. En aquests moments no fas més que pensar en coses que hauríes d’haver fet, en coses que li hauríes volgut dir, en reaccions que no hauries volgut tenir mai. Només et vull dir que ho sento, i ara ja no ho podré fer mai.

Respireu fons i sentiu la màgia del nadal, que fins l’any que ve no la tornareu a sentir. L’any que ve? Ningú ho sap; només… aprofiteu aquest moment.

Que tots els vostres somnis, es facin realitat.

Uooo, com van les festes? Avui Sant ESTEVEEEEE! A menjar més! Però demà a treballar… o a buscar feina… us heu fixat en que INFOJOBS ha substituit totalment la “borsa de treball” de INEM?? A tothom que pregunto, busca feina a través d’internet!! Ningú va a fer cues i hores d’espera a l’INEM. És curiós! Trobes més ofertes, i més fàcilment, i pots anar amb pijama mentre fas un cafè i consultes les possibles feines. Infojobs ha passat a ser tot un fenòmen social, uoooooooooooo Misae!

Sabeu que? Jo sempre he volgut treballar en una feina en la que pogués treballar desde casa, amb pijama, el batín, un cafetó i l’ordinador… suposo que per això durant 3 o 4 anys vaig estar fent pàgines web desde casa… LLASTIMA de la crísi de les “puntocom“… hauria siguit una vida perfecte. Aix…. en fi! Aquí una tira basada en una idea del gran Scott Adams.

Us heu fixat que les webs que posen en contacte dos interessos diferents i complementaris, estan en auge total? Infojobs, que ajunta persones amb empreses, les de “contactos” que ajunten almas solitarias, i les de subhastes, que junten compradors i venedors…. HO TENIM QUE JUNTAR!

P.S: Algú em sabria dir perquè és festa, Sant Esteve? I perquè només a Catalunya? No en tinc ni idea…

Un any, vaig escriure 12 propòsits en un full, i a cada campanada, se n’havía de tatxar un. Els que quedaven tatxats, representa que es cumplíen. Els altres, no se sap.

No sé a qui se li va ocòrrer la brillant idea, però estavem TOTA la familia igual. Amb el full, el boli, els raïms, el cava, els nervis, i l’estres!

Un desastre… entre la falta de coordinació, i la falta d’espai a la taula… Van acabar els fulls plens de suc de raïm, els bolis dins les copes de cava, i els grans de raïm per terra.

Des d’aquell any no ho hem tornat a fer mai. I de fet no t’ho recomano, però prova-ho! Tu que posaríes? Jo…

1. Treure’m el carnet de conduir

2. Fer el camino de santiago!

3.  Aprendre a tocar la guitarra

4. Trepitjar Itàlia

5. Comprar-li un ram de flors a la iaia amb una tarja que digui “t’estimo”.

6. Anar a un concert dels lax (com a mínim!)

7. Apuntar-me al gimnàs

8. ************* (aquest no es pot dir)

10. Deixar de rascar-me el cap quan estic nerviosa

11. Ofegar els mals pensaments

12. Fer coses, coses i més coses; veure llocs, llocs i més llocs; i conèixer a gent, gent i més gent!!

Mare meva de Deu Senyor, lu que fa l’avorriment!! Quina gràcia que m’ha fet… un va al Google, escriu “Deu vos guard“… i que surt?

Uooooooooo, sortim els primers! Qui ho hauría diiit!! :p

… ja se que no n’hi ha per tant… pero mira… m’ha fet ilu.

Avui no me’n han fet cap d’innocentada. No he vist les notícies, ni he llegit els diaris. A la feina no está el horno pa’ bollos, i a casa sempre hem passat força d’aquest pobre sant. He anat al Dir (per lo dels nous propòsits, si), però tampoc crec que m’hagin enredat.

La innocentada més gran que m´han fet mai… Va ser fa uns 3 o 4 anys (potser 2 o potser 5, tampoc es tant important aixó!). Anávem a “casa nostra” (es a dir, al quartu d’un amic on sempre anàvem; de vegades avisant i de vegades sense).

Pel camí, el seu millor amic ens comentava a totes tres que estava força preocupat perquè últimament no el veia gaire fi, no tenía ganes de fer coses, estava un pèl depre.

Vam arribar. Vam pujar les escales. El seu millor amic anàva l’últim. Vam obrir la porta. Era fosc. Hi havia algo penjant. Culló!!! Era tant real… Duia una corda al coll, i tenia la cara blava com un barrufet.

Uffff, hi ha bromes i BROMES! No us imagineu quin efecte… Duia les cordes per dins de la camisa com si fossin un ernest, però realment el seu propi pes li estava fent pressió al coll, i la cara blavenca no era pas de pintura.

Quina bronca que es van endur… ” I si arriba a entrar ta mare?! O ton avia!!! ” , ” I si et falla una corda i t’hi quedes en sèrio?!?”. Però res, els homes (no tots Jun! xD) són com els nens; no tenen noció del perill.

Bueeeeeeeeno, doncs aquí tenim els meus!

1. Tirar endavant un projecte

2. Fer el camino de Santiago

3. Ser menys mandrós ( que en sóc moooolt )

4. Fer menys faltes d’ortografia (uoooo!!)

5. Estalviar molt (gastar menys)

6. Començar a fer classes d’Alemany

7. Anar més sovina a veure l’avia

8. Postejar -quasi- cada dia

9. Coneixer 10 persones noves! Uooo!

10. Viatjar a un país extranger que no sigui ni França ni Alemanya (ni Andorra)

11. SER FELIÇ! MOOOOLT FELIÇ!!

12. Complir els 11 objectius

Penso fer-ho tot… però és clar…

“Pero estás seguro? Yo creo que es mejor si vamos por la izquierda”

“Buffff… que nooo, vamos…”

(…)

“Fijate, esto te suena? Era por el otro lado…”

“Quieres hacerme caso?!”

(…) (…)

“Vale, tal vez tengas razón…”

“Aaaai Dioooos…”

(…) (…) (…)

“Pero me refiero a que… lo dices porque lo sabes, o por intuición?”

“AAAAAAAAAAAAARGH!! TE VOY A… “

” ú_ù “

” Te voy a comprar un mapa”

Viure pel teu compte te coses bones i coses dolentes. La gràcia de tot plegat es que pots fer tot el que et doni la gana… si tens diners per fer-ho. Avui m’ha passat una cosa molt curiosa… m’he adonat que si bé els ingressos augmenten o disminueixen segons les hores que treballes i la feina que tens… les despeses (putes elles) es mantenen.

I si no vols que et passin coses indesitjables… has d’estar per tot.

Així he estat durant 5 hores. Sabeu que només es pot anar a pagar a les oficines de Correus??

Doncs això. Els blogs no s’enfaden.

I mira que els pots deixar ben tirats, eh? Sempre estan allà, disponibles… molts bloguers, comencen el blog i després de fer un post, el deixen. Queda allà, com un Blog Fantasma… però quan el bloguer torna… automàticament, pam! Allà està… disponible!

Pots estar tranquil•lament un any sense postejar… cap problema… i quan tornes… el teu blog et dona la benvinguda, com si no hagués passat res, esperant que li escriguis algo… de fet… fins i tot e pots tancar i deixar-lo al “limbo” dels blogs… i en ocasions, tornar-lo a obrir. El mates i el ressuscites…

Deu ser per això que a vegades ens sentim malament si el deixem abandonat?

El meu ídol desde petita petita. Perquè? Ves a saber… Potser perqué m’agradava el color de la roba, o perquè estava gravat enmig de un “noche-de-fiesta” i me l’havia tragat molts cops, o perquè va ser el primer cantant que vaig veure… no ho sé.

Es que quan ets petit… no te’n adones del significat de les cançons, ni del que significa vestir fora de lo normal.

Li agafava la pala (de “la-pala-i-l’escombra”) a la mama, la pala alta, aquella que s’aguanta, i em posava a cantar com si fos un micro. Com si fos el micro de l’Alaska. Per Reis vaig demanar un micro de “cable” perqué clar… Hi havia cançons que eren caminant, i llavors no era real caminar arrossegant la pala. Massa tiesso.

També em van comprar una jaqueta que tenía “flecos”, com la seva. Vale, la seva era verda i la meva negra, però les dues tenien ”flecos”. Així quan feia “la gente me señala, me apuuuntaaa con el deeedooo” estirava el braç, i plim! Tots els flecos quedaven penjant.

Sortirà demà-dia-de-noche-vieja en cantant en algún programa de fiesta? FELIÇ ANY NOU A TOTS!!! Demà no crec que entri (uf, prepara la música, el sac de dormir, organitza’t amb la gent, ves a sopar a casa la tata…) , així que molt probablement aquest sigui l’últim post de l’any, i tot i que no té el mateix preu que l’ultim anunci de l’any… Doncs… Doncs això, que és l’últim. I com que és l’últim post, i s’acaba l’any, i s’acaben moltes coses… Us dedico la cançó aquesta del Lluís Llach del que deixem enrrera… per poder seguir endavant:

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.

Si em dius “et vull”,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Fi d’any. S’acabó. Ja no queden dies. Avui c’est finit. Cadascú ho farà a la seva manera… alguns surten des de Castelldefels cap a Dakar i alguns es queden a casa…. feu el que feu… al tanto amb la carretera ;)